login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

És quan dormo que hi veig clar..

És quan dormo que hi veig clar....

Això mateix ho diria el poema de J.V. Foix. I és cert...

Quan un dorm i es desperta a la matinada, emparedat mirant al sud, en un poblet on el temps s’ha aturat, pots comprendre el neguit de les campanes.

Hores i hores esperant adormir-te sentint la pesantor de les parpelles, la sorra granulada dins els ulls ... i, el recordatori constant i meticulós de les campanes. Ara venen els quarts, de toc jovial i amb ànsia d’arribar a la fita.

El repic de les hores, amb majúscula, de to greu, toc de dol i solemne et recorda clarament que no t’has adormit i que la tristesa continua marcant el camí de la nit pesarosa. Veig per un moment, el desig de deixar de ser.

Comentaris (2)31-08-2010 14:44:12

Tardor

Enyoro els dies secs de tardor en que el cel és blau picant i el sol, blanc com una làmpada fluorescent. Però res és tal com jo ho voldria: Agost, amb una calor empalagosa, sufocant i humida que buida el Viure.

Al cel només hi havia un vel de núvols prims que feien ombra passatgera a un sol massa radiant. Si la calor no m’hagués fiblat l’ànima, hauria ben dit, com la nota inicial i colpidora de la Fantasia-Impromptu, que per uns moments, érem a la tardor plàcida i tranquil·la que sempre m'enamora i m'inspira.

Tardor, fresca i massa cops, violenta per les estrebades de calor...

Els suïcides l’esperen sempre per abraonar-s’hi; Els matins són serens i l’aire alegra els cors marcits i, als vespres vermells, es tallen les venes.

I als dies plorosos, en el qual la rosada llepa les branques obagues de l’alta muntanya, cauen els cossos, -lliures!.

Tardor embriagadora, suprimeix-me el pesar del novembre i permetre’m escoltar, infinita, l’Ària Primera.

Comentaris (0)31-08-2010 14:31:06

El magraner de les passejades

El magraner va florir abans d’hora. Arraconat a la paret nord de la finca de tia Sílvia. Aquella zona era de les menys afavorides i concorregudes. La més deixada. Massa obaga. Les fulles li queien i no eren recollides; semblaven llàgrimes de la natura que ningú eixugava. Tot trist i humit en les estacions fredes inquietaven l’ànim de qui s’hi passejava. Fabrizzio, en canvi li agradava passejar-s’hi sol, amb les mans a l’esquena, tot pensatiu per l’ombra invisible del magraner nu de fulles, a la tardor boirosa. I la tia Sílvia, poder-lo observar rere la finestra del primer pis, amagada entre les cortines de vellut vermell...

La tia Sílvia preferia les flors amables que desprenien perfum a l’arribada de la primavera exuberant... com les magnòlies; eren flors generoses de mida i els ocells hi anaven a fer el niu i a resguardar-se quan el temps apedregava.

El magraner era apoteòsic. La seva ombra era equiparable a la cúpula de Santa maria de les Flors de Florència –això sempre que fos Primavera.

Fabrizzio i Sílvia sempre discutien amigablement sobre el mateix tema. “No pots sobrevalorar tan les magnòlies, perquè aquestes flors no donen fruits; són flors que un cop marcides, cauen i es desintegren. En canvi, el magraner fa magranes allà on abans hi havia les flors i, que un cop madures, te les pots menjar amorosides amb sucre o vi dolç”. “Uf, no això és menjar de camperols!” “El raïm també és una menja de camperols... bé que quan hi ha verema, tu en fermentes el gra per fer-hi un bon vi... La magrana és la deessa de l’abundància i els seus grans brillants són robins que es mengen per alimentar la nostra ànima. El dia que en mengis sense perjudicis, la nostra ànima restarà unida eternament”. Des d’aleshores, va decidir plantar més magraners a la paret nord, però tot i que un cop mort Fabrizzio, les magnòlies no van florir i els ocells que s’hi hostatjaven no hi van anar a fer niu; van preferir el xiprer de l’illa central de la casa. Tots refilaven ben enlaire, com una pregària fins que, una nit de tempesta, un llamp va esberlar-ne el tronc, deixant una mortalitat de pardals i tórtores escampades per l’entrada de la casa. El jardí semblava mort o abandonat. Quan Sílvia va saber les notícies veritables, va entendre el missatge de la natura. El magraner de les passejades fou l’únic supervivent. El record d’en Fabrizzio calia preservar en tots els sentits. Però de fet, ja era massa tard. Mai més no li va poder dir en persona que ella s’havia equivocat. Que la magrana era exquisida fins i tot sense condiments.

Comentaris (0)18-08-2010 11:04:40

Calor

Sensació d’ofec típica de la natura. Estacional. Encara que, en alguns casos, dura molt més. Més mesos. Però la cosa pot complicar-se si a sobre d’aquesta calorada s’hi afegeix la que pot causar els impactes visuals: Ventiladors apagats, finestres mig tancades, amb el sol entrant-hi de retaló; males notícies, mànigues llargues i sense suor al front.

“Fa calor”. “Sí, fa calor”. Resposta retòrica i estoica. Era obvi. Però d’aquí no va passar. El sufocament era lògic però el detall no venia d’enlloc. Almenys podia haver encès el ventilador que estava podrint-se en el pedestal.

L’habitació era petita i com a única decoració mobiliària hi havia una prestageria ben atapeïda, amb els seus raconets i una bona col·lecció de llibres, carpetes; dossiers, porta-folis, fulls apilats i escampats en un bon desordre que complicava la concentració a un punt concret. Tot era part del mateix collage.

Calor. Faldilles curtes, per sota del genoll però arromangades sense intenció de provocar un daltabaix als ulls d’altri; gruixudes amb folre –no eren apropiades per a l’estiu, més aviat per a la primavera però, a falta d’una altra substituta, també valien-, de colors vius i figures estrambòtiques com a estampat que, a l’escola en deien “espermatozous”. Als anys 70, era l’últim crit i, fins que en el segon mil·leni, cansats de veure el mateix, van decidir reflotar-ho. La moda és un acalorament constant; atacs d’histèria, crisis personals per tal de poder trobar allò que et fa diferent de la resta.

Calor. Va esvaïr-se amb un somriure de circumstàncies.

Comentaris (0)24-07-2010 17:17:05

En compta gotes

La contemplació és bonica. Veure la vida com un un passe d’imatges quietes, amb moviments imperceptibles: la translació de la Terra. Fullejar les pàgines d’un diari personal, el dolor del temps esmerçat endebades, les esperances cap a un camí profitós de sol i placidesa en que el tot s’atura. No hi ha res al meu voltant! El blanc expulsa la llum sobrera cap a fora, ens fa el buit, ens esterelitza: les ferides es curen, de dins cap a fora, m’havia dit una infermera... De dins cap a fora, el cor també hi batega.

Quan plou, el degoteig persistent de les gotes a les plantes abocades a sol i serena, regalims cristal·lins, contemplen l’escena. Com es gasta el bolígraf, de plàstic transparent, mentre s’escriu apunts, poesia o història; quan et prens una medicació llarga i pesada... Al principi, tot va a gambades de gegant, però si enxiqueixes el temps, s’obra l’infinit. Com un rellotge de sorra, la sorra de la qual cau a càmera lenta dins el temps..., en compta gotes.

El moment passa ràpid però, quan és a càmera lenta, és infinit.

Comentaris (2)24-07-2010 11:50:54

"Miquel Àngel"

No hi havia pressa. Posats a fer, una es podia perdre en el temps sense immutar-se.

En aquell moment, la resta de problemes podien esperar.

La gent asseguda a immediacions seva, van aixecar-se tots a la una...aquests sí que en devien tenir, de pressa! Semblaven alumnes que fugien de l’aula per no fer tard a l’esbarjo. Eren tota una taca blanca sense forma, sense olor. Insípids.

A l’altra punta de les taules enganxades hi quedava algú que formava una perfecta diagonal del tipus Crit de Munch que, jugava amb una cullereta de cafè.

Estava absort. Algun pensament llunyà perdut en les arrels de la ment; algun record inconfessable o simples idees que no fluïen lliurement.

No cridava l’atenció; però sí el de la Nessy... Aquella cullereta li aportava alguna cosa familiar. No era un pinzell ni un llapis, simplement una cullereta nerviosa.

Se’l veia taciturn però, ni fosc ni forçat davant de l’espectador com la figura de Miquel Àngel que Rafael Sanzio pintà en homenatge a un dels genis del seu temps, a l’estança de la Segnatura, del Vaticà. En aquella figura, la perspectiva isomètrica entrava a la vista com un collage enganxat de qualsevol manera. Doncs, a diferència d’aquella representació de Miquel Àngel, la figura era tota blanca. Però no era una taca sinó que estava ben perfilada; el fons, el feia destacar com si fos un relleu en clar-i-obscur.

Estava sol a la Terra. Ningú el podia distreure ni es distreia en res. Era l’equilibri perfecte. La balança emocional, sols que jugava amb una cullereta. Passaven pel seu costat onades humanes com els torns de les antigues fàbriques, bellugadissos com el primer film dels germans Lumière.

Els homes que sempre estudien deixen de parlar. S’adapten al medi. Es tornen muts; igual que certs animals que perden la visió si han de fer vida sense llum. Són eixuts, secs, esquerps, només diuen allò important per tal d’economitzar les energies, com si les energies fossin el mitjà de vida o de supervivència. “Miquel Àngel” devia ser quelcom així.; de la seva boca només li devia sortir silenci, fins i tot quan parlava animadament.

“Ja m’ho miraré”. I no es va trencar cap got.

Amb un posat sever i amb la cullereta entre els dits, va acomiadar a l’estudianta. A la taceta de cuineta –per no dir, de cafè, de tan petita com era- encara no era buida: què esperava? Feia temps? O simplement, amb la seva presència el cafè no s’exhauria, com la bóta de Sant Ferriol? El cafè devia ser fred i li hauria quedat el solatge amarg de la mòlta. Va obrir un dossier de cartolina ocre i va fullejar per sobre totes les notes parcialment manuscrites; la seva mirada no es clavava enlloc. Ja ho tenia vist. Estava cansat de llegir foteses. La Marta, només li feia el paperet per treure’n privilegis, però els seus continguts eren tan buits com la cullereta llepada amb la qual els seus dits jugaven.

Com paralitzada per un encanteri, aquella veu tan coneguda, la sorprengué: “Encara no has marxat?”. “El temps passa més a poc a poc, davant del mar; per això, Salvat-Papasseit amava prop del mar”. Era obvi que no. Desconeixia el temps que havia transcorregut des de que s’havien deixat i va ser, aquesta conversa que havia fet encuriosir l’home de la cullereta que, per primera vegada, havia aixecat el cap. Hi va haver una presentació de circumstàncies, sense moure’s de lloc i, l’encaixada va esdevenir la Creació. Heus ací!, Mikhael, al Cafè Atara.

Comentaris (2)23-07-2010 19:16:05

Elefants al cel

Segons els experts, Jordi Cervera i Assumpció Cantalozella, aquest és el millor text. I així us l'ofereixo. Espero que us agradi i el gaudiu tal com ho vaig fer mentre l'escrivia.

No costava de pujar, aquella escala dreta, de marbre blanc i barana lliscant com un tobogan. Com hauria dit Màrius Torres en aquell seu Paradís promès, una escala que es puja amb delit”. Esglaó a esglaó. Amb por, al principi; batecs amatents, després.

Els elefants agafats a les faldilles pujaven obedients. Hi ha un túnel clar que guia perquè ningú no es perdi pel camí tapiat, a la banda dreta, per un vidre opac i una calor sufocant.

No era cap Rapte de Proserpina, en la qual, per tal de deixar tothom content, havia de conviure mig any a l’infern i, l’altre mig, a la Terra.

Aquell estiu, aquella vegada... en que la primavera blavejava entre el blanc i més blau.

Blanc entre blau, els núvols”; no s’havia pujat gaire amunt per considerar un cel proper als Déus.

La Nessy només va haver de pujar un parell de pisos per trobar el cel, aquella altra vegada. Aquell despatx era d'un blanc lluminós brillant; només una taca de color blau hi destacava. Si l'haguessin tancat per a l'eternitat, hauria acceptat la mort. L'olor, era esterilitzada. Els hospitals fan pudor de gent i de productes de la neteja, que les dones gasten sense miraments.

Només en aquell racó entaforat de llibres, més semblant a una biblioteca desordenada, era allò que més s’assemblava a l’esterilització de la poesia en estat pur. Era el Cel dels Elefants.

Comentaris (0)20-07-2010 17:37:40

Pàgines: 12345615  <>