login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Beethoven

En el Jardí de l'Harmonia

no hi creixen roses.

Sols un polsim d'aire

allibera les Notes.

Comentaris (6)08-07-2012 12:54:02POÈTICA

Llei de vida

Quan un marxa un altre ve.

Quan un mor, l'altre neix.

Quan una espelma s'apaga, una altra s'encén.

Quan un amic -si se'n pot dir amic- t'abandona, en trobes un altre de millor.

Així és la vida, així és la seva llei. Mentre tu agonitzes per dintre i desitges no haver nascut.


Comentaris (5)04-06-2012 22:33:27POÈTICA

Pensaments

Un microbi negre

em roba els Pensaments.

Escapça les branques

i n'arrenca les arrels.

Els gerros sense pètals

evoquen un trist lament.

Comentaris (2)14-05-2012 13:16:01POÈTICA

La Mort...

Passava en un matí d'abril...

Doncs hauré de fer-ne via perquè em trobi.

El mes arriba al seu final i les oportunitats de trobar-me-la, se m'acaben.

LLavors hauria d'esperar fins l'any que ve, un altre Abril, una nova Primavera.

Potser, amb la meva mort, neixaran més vides, millors i més dignes.

Comentaris (2)27-04-2012 18:45:34POÈTICA

Sol de record

Avui fa un sol de record.

Sol lluminós com l'estany. El cel d'un blau netíssim amb boles de cotó o de nata muntada feta de núvols gruixuts.

Un cel, un sol i un aire tallant que veia en dies de primavera de fa anys.

Diuen que hi ha certa epilèpsia, que quan tens crisis sembla que ho hagis viscut en un altre moment.

No crec que tingui crisis, estic ben desperta i el recod ben viu.

Fa molts anys, també era en una Pasqua, 15 anys? Amb una il·lusió com n'hi havia poques de menjar-me el món amb una abraça.

La llum acaronava les façanes blanques fent-les encara més, més blanques. A Sabadell hi ha façanes de pisos de pedra blanca. Amb un amic comentàvem que si fotografíessim els blocs i diguéssim: AIXÒ ÉS ISRAEL, la gent s'ho creuria.

Israel el duc al cor i amb la Pasqua, el seu alliberament, també...


Comentaris (2)07-04-2012 20:33:46POÈTICA

Maledicció!!!

Estimar-se algú no significa que et respectin.

No valoren les crítiques i ofenen amb comentaris cruels.

Humilien sense vergonya les correccions...

"Jo sóc història i tu una simple novel·leta"

Potser una novel·leta treuria més suc que una historieta.

Maledicció!, les lletres em cremen la vista.

Maledicció!, el record m'esgarrapa el pensament.

Maledicció!, amago el llibre, el giro, l'omplo d'altres pàgines...

L'esborro.

Però tot i així, les paraules em persegueixen.

El vull donar en adopció i me'l refusen.

Malediició!!!! El pujo a les golfes i m'esvera els testimonis del passat.

Tanta ràbia porta contra nosaltres?

Encara ha de viatjar molt lluny (si fem cas a la numerlogia 24,44= 6+8=14=5).

Comentaris (6)06-03-2012 20:53:01POÈTICA

Records llunyans

A pit hivern de la gran ciutat

l'aire recorda el meu poble ideal,

Alè vaporós i calent que surt de la boca,

fum de la llenya cremada d'una xemeneia...

Sarral del meu record, amb campanades

a cada hora.

Cases velles i tancades

al casc antic.

Gats escampats i lliures.

I pels voltants,

l'epidèmia: pisos fets en sèrie,

petits i pudents: tabac i escòria...


Comentaris (0)13-02-2012 18:12:51POÈTICA

Alliberadors del Temps

Som suïcides del Temps.
Ens hi estrellem, lliures
com la mosca entabanada
que frisa per entrar -vidre enllà...
cap a la felicitat!
a la casa d'olors saboroses.
Nosaltres, tots Innocents,
en trencarem el cristall
i ferits de talls sagnants,
n'alliberarem l'arena.

Comentaris (2)05-02-2012 12:35:54TAST DE POESIA

Estiu

LEVETIRACETAM,

UN GRILL EM MURMURA

A L'ORELLA: TINITUS

Comentaris (0)28-12-2011 21:48:28POÈTICA

Sancha

Era la donassa de la casa.

Senzilla. Grassa. Devota com tota castellana.

De jove, la van tancar en un convent però amb la desamortització de Mendizabal va anar a parar al carrer. Com que sabia cuinar, va servir a casa d’una duquessa però els aires nobles, la van cansar. Amb l’excusa que tenia parents a Barcelona, va emigrar cap a les terres altes. De fet, no coneixia ningú, però era una manera de viatjar i conèixer món. El seu món es reduïa a déu i a la cuina. Una gran ciutat sempre espantava una mica i de seguida va trobar un racó en un alberg per a pobres per prestar la seva ajuda –i per què no, fer un mos i una becaineta, a la nit.

La mare del senyor Enric la va contractar a la seva finca com a cap de cuina. Una dona també molt devota la qual destinava una petita herència als més necessitats. Als fills orfes dels obrers...

Les enraonies expliquen que va tenir una filla il·legítima que treballava de minyona pel senyor Enric; que té uns aires molt diferents als de la resta. Sosa per dir-ne un adjectiu.

Com que mai no es va casar, va donar-li el cognom de la família materna: Sánchez.

Mai no se’n parla. Tema tabú.

Ningú no ho diria, però la Sancha li agradava molt la mainada i com que era lletrada, va recopilar els contes que sa mare li explicava. I també, altres contes que ella inventava.

Ara, ja era gran i s’estava a la casa fent qualsevol cosa fàcil: cosir, parar taula, fer ganxet, mitja o matalassos de llana.

Comentaris (2)13-12-2011 17:57:19EXPERIMENT

Amèlia

Era tibada. No parlava amb ningú que fos del seu rang o com a molt, per donar ordres absurdes.

Ella era l’encarregada d’anar a comprar al mercat els aliments que no produïen allà mateix.

La propietat era bàsicament agrícola però li mancava la fruita. Aquesta part s’havia d’anar a cercar al mercat, a una bona jornada a peu o si hi havia sort, en carro.

Per desgràcia, l’Amèlia sempre en tenia de sort. Però a l’hora de triar els queviures necessaris pecava de temporalitat: la fruita s’acabava passant.

La darrera vegada que hi va anar, gairebé totes les pomes i peres van haver de ser llençades perquè es van podrir.

El senyor Enric va perdre els nervis. La senyora Maria havia de fer una dieta especial i li desagradava menjar-se la fruita tocada. “Sí, és la més bona, clar”... Al final va decretar que no hi aniria més, al mercat. Que ja hi enviaria algú amb més experiència. Ella, l’Amèlia, amb la fantasia que tenia, potser serviria per explicar contes a la mainada. El truc, que ratllava a la golafreria, era comprar amb escreix i com que sempre sobrava quelcom, s’ho menjava ella. Però, la il·lusió se li va tallar de soca-rel i cada cop es va tornar més insuportable, tant que va ser ella l’encarregada d’omplir el dipòsit de la cuina i llevar-se a trenc d’alba per preparar la jornada dels criats.

Comentaris (0)13-12-2011 17:36:25EXPERIMENT

Fred

Les 4 de la matinada era hora de la son.

Era l’hora que es llevava tothom per anar a treballar, sobretot si havien d’anar lluny. El seu pare havia d’anar a Castellar del Vallès, a la fàbrica de draps de cotó dels Tolrà. La resta de la seva família es dispersava entre la seva mateixa ciutat i Sabadell.

De fet, ja li feia mandra llevar-se a les 4...la seva mare sempre l’havia de treure del llit amb l’amenaça que no tastaria res en tot el dia. Això la feia llevar en aquella hora freda.

Ara també feia fred. O potser més. En una casa gran als afores de Barcelona, entrant per un ramal de la Carretera de l’Arrabassada, enmig del bosc...

Ja es llevaria! Només en pensar que la primera a topar-se seria l’Amèlia, la cap d’intendència, les cames ja li feien figa. Creguda. Fifí, semblava com si descendís de rics i hagués d’humiliar-se servint-los. Freda. Repel·lent i llepaculs dels senyors. Veient-la, encara li venia més fred.

Comentaris (2)09-12-2011 20:33:17EXPERIMENT

El cobert

La senyora li va fer gràcia la nova adquisició. “Si la senyora li agradava...ningú no li diria que no!”.

- Ja ets obedient, noia?

- Sí ja ho crec, senyor.

- Perquè les coses rutllin tots han d’anar a la una. Sinó malament rai.

- No pateixin. Sóc de bona pasta.

- Doncs l’haurem de tastar, oi pare? –va proposar un dels fills grans del fabricant-.

El senyor Enric va estavellar la seva mirada contra aquell nen malcriat que insinuava coses deshonestes.

- Au, noia, ja et pots incorporar a la teva nova feina. Us podeu retirar, per ara, no feu falta. Per cert, aquesta noia té nom?

- Sí. Em dic Glòria. –Va dir tota decidida-.

- Doncs, Laura, fes-nos una bona minyona de la Glòria.

- No patiu pas, senyor... Mmm, senyor, li hauríem de demanar una cosa... Pot la nova minyona agafar una mica de palla seca per fer-se un matalàs?

- I ara!! Palla seca? De qui ha estat aquesta idea?

- ...De la senyora...

- Res de palla. Aquí som civilitzats, no pas uns animals de pessebre!

- Com vulgui, senyor...

Des d’allà mateix, el senyor Enric va donar l’ordre que la minyona de més edat, la Sancha, una castellana que ja parlava català com la resta de minyones, li fes un matalàs de llana. Tenia permís del senyor i allò anava a missa.

Mentre la Sancha li feia el matalàs, ella va anar per feina, al cobert. Tenia molta traça ordenant les eines. No hi havien tingut ningú que tingués un cervell amb tanta idea. Va dividir el cobert en dues zones. La de les eines que, d’un cop de vista es poguessin veure totes i, la seva, allà on dormiria. Va demanar permís per fer-hi un envà de pedra amb una porta per poder separar de corrents d’aire. Aquella noia semblava un manobre. També, hi va voler una finestra que servís per a la ventilació. I una estufa pels dies freds –la resta de personal s’ho mirava amb els ulls esbatanats. A les seves habitacions no tenien res del que aquell nap buf demanava. Però als senyors els havia entrat bé i aleshores s’haurien d’aguantar.

Comentaris (0)09-12-2011 20:27:58EXPERIMENT

La nova rutina

La nena que ja no era nena va passar d’una casa rovellada de fum d’una xemeneia central, sense finestres que no donaven a l’exterior, a una casa immensa, amb finestrals –alguns de colors i tot- que donaven a amplis jardins...

La casa era de dos cossos. Hi havia la planta noble, allà on feien vida els senyors i, la planta baixa o soterrani, on hi havia la cuina i les cambres dedicades a tenir cura de la roba dels senyors. Un gran safareig –amb aigua calenta-; diverses cambres de planxar, un cosidor, un rebost i una nevera...

Un cop a casa, a la casa dels servents, li van explicar de què constaria la seva vida allà.

Es llevaria a les 4 de la matinada i, abans que es llevessin els demés criats, netejaria i posaria en ordre l’estança central –vaja, allà on faria vida d’ara endavant ja que les minyones més velles feien altres feines més apropiades per la seva edat-. “Ah, no! No pots usar l’aigua de la cuina, aquesta està feta exprés per cuinar: ens ve d’uns dipòsits que omplim cada dia, amb aigua de la font a la qual tu hauràs d’anar a cercar cada vegada que hagis de netejar. A més, tu en seràs una de les responsables d’omplir-lo...també”.

On dormiria? Caram quin problema! “Bé, de moment, al cobert on guardem les eines del Camp. Està brut i desordenat però, amb ganes, pots posar ordre i netejar-lo. Ja demanarem permís als senyors perquè puguis fer-te un matalàs de palla seca...Però abans te’m d’ensenyar on és tot perquè no et perdis”.

Aquell dia va ser molt llarg. Va haver de fer molta memòria per no posar-se de peus a la galleda. Abans de res, van omplir un cossi amb aigua calenta i sabó: calia desfer-se d’aquella brutícia abans de presentar-la als senyors. Va quedar blanca com la llet acabada de munyir. Quina diferència!

Ara ja estava preparada per presentar-la i sobretot, per anar per feina, que n’hi havia molta! I, llavors sí, un cop acabada la rutina diària, es mereixeria un bon tiberi.

Comentaris (2)08-12-2011 19:44:22EXPERIMENT

El contracte

La Glòria s’havia fet gran de sobte.

Els seus pares que eren del ram tèxtil, la varen enviar a fer de minyona a la casa d’uns fabricants de draps. A casa seva, els diners no abastaven per a tothom. Ella era la més petita i perquè tingués un futur menys dolent, l’enviaren a fer-se gran en un ambient mancat d’humitats vaporoses i fums contaminats.

Van establir amb els propietaris, que els pares cobrarien per la seva feina fins que fos major d’edat. A canvi, se la podien quedar per sempre. Era molt treballadora, havien dit, “ella sola, quan els pares i germans són a la feina, s’encarrega de totes les tasques domèstiques: rentar la roba, els plats, anar al mercat a comprar; endreçar la casa, fer els llits, treure la pols, etc.”. La senyora de la casa, que era la s’ocupava de “comprar” els servents per distreure’s de l’avorrida vida de senyora, va acceptar la nova nena com a minyona. Ara que... no sabrien on posar-la ja que totes les estances les tenien ocupades... “No pateixi, senyora, ella amb poc ja en té prou: dorm en un matalàs i una màrfega, acompanyada sempre del seu gat i la seva nina de drap. Tot escalfa...”.

I així va ser com van quedar.

Comentaris (2)07-12-2011 19:15:17EXPERIMENT

Pàgines: 12345678910111215  <>