login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Alleujament

Mikhail i Hannah semblaven promesos. Agafadets de la mà o abraçats l’un a l’altre. En Mikhail poc ho feia d’anar a cercar la seva filla a l’institut perquè considerava que ja era massa grandeta. Però havien quedat. A Hannah li feia molta il·lusió que un paràs que n’estava tant d’ella li fes un compliment com aquell. Així podria lluir-lo davant de les seves companyes amb menys possibilitats professionals. Ella sortia tota tibada davant del quòrum femení talment com si fos una model de renom en una passarel·la de moda, amb uns aires ondulants a la recerca del pare amatent. Un cop davant seu, com si fos una amant que fa temps que no veu el seu xicot, se li llença al damunt amb un petonàs ben sorollós a la galta, -això sí-, mentre el club de les teeagers de la seva promoció, s’ho miraven amb cara d’enveja. Enveja, perquè per allà on passava en Mikhail, les dones quedaven captivades i, aquell dia no va ser-ne cap excepció. Sort que va tancar els ulls mentre succeïa tot sinó ell mateix s’hagués tornat del color de les galtes de les noies presents al petó. Vegeu, aquell a qui jo faci el petó serà qui haureu de fixar-vos “oi que és mono?”.

Un cop ja eren lluny d’aquell acalorament juvenil, en Mikhail va reprovar l’actitud de la seva filla.

- Pare, que no som parella!!

- Ja ho sé, però em fas sentir incòmode. No sabia què fer ni on mirar. M’ha semblat com si ho haguessis fet expressament...

- Au va, no em diguis que et fa vergonya que la teva filla et faci un petó en públic? Em tractes com si jo no fos filla teva! Com si fos una altra i tinguessis por que algú et veiés. De vegades, et noto estrany. Sobretot amb els teus informes tan secrets...com si t’amaguessis després d’haver fet una entremaliadura...

- Com han anat les classes? –Va dir per canviar de tema. De fet, ell en sabia un munt de fugir d’estudi.

De cop i volta li va sonar el mòbil. Un missatge l’avisava que hauria de passar per apartat de correus perquè acabava d’arribar una carta des de l’estranger.

Mikhail no sabia què fer. De sobte, li va dir que l’hauria de deixar-la perquè l’havien avisat de l’hospital i que hi havia d’anar per un cas urgent. Ja es trobarien a casa.

Hannah va arronsar les espatlles, hauria de tornar tota sola, com sempre, cap a casa. Ara ja tenia el que volia: totes les tontes –menys ella- de la classe amb una enveja que les tindria ocupades una pila de dies...

Ell es va afanyar per poder donar una bona excusa en tornar a casa.

Era una carta escueta. Un col·lega seu de l’Hospital Psiquiàtric de Moscou.

“Benvolgut Sr. Todorov. Li comunico que la seva esposa Ludmila està ingressada al nostre Hospital a causa d’un xoc emocional molt greu. La seva filla va ser trobada estrangulada en un hotel de luxe de Moscou. Està en tractament. En cas que no se’n pugui fer càrrec directament, el nostre humil hospital li agrairia un donatiu ja que des que el país va entrar de ple al salvatge capitalisme, l’estat no destina res a Salut. Rebi el meu pèsam per la pèrdua de la seva filla. Dr. Ulianov”.

No sabia si alegrar-se’n o plorar. Va sortir de l’establiment per poder estar una estona a soles. Ludmila estava destrossada. De fet, mai no va estar bé del tot. L’ambient familiar, amb la seva mare i tots els amants pel mig –ell mateix-, ho van esguerrar tot. La Ludmila era fruit de les bogeries de joventut de la seva mare Tamara. Era injust que ho pagués l’Irina ja que aquell casament mai no s’hauria d’haver celebrat i la Ludmila hauria d’haver estat la primera en oposar-s’hi. Ara ja era massa tard per lamentar-se’n. Mirant-s’ho fredament, em Mikhail se sentia un pèl més alleujat que en la darrera carta tan positiva. Sempre li havia semblat que tenia un deix de falsetat. De sobte va fer un cop d’ull al rellotge i va comprovar que li quedava ben bé un quart d’hora abans el banc no li tanqués. Havia de posar punt i final al seu passat. Faria una transacció de darrera hora. Canviaria xeqels israelians per rubles i l’enviaria a l’adreça del remitent: Dr. Ulianov de l’Hospital Psiquiàtric de Moscou. Va estendre un xec barrat al portador de 3000 rubles.

Un cop al carrer, va inspirar una bona glopada d’aire i va emprendre el camí cap a casa.

Com a metòdic que era, va guardar la còpia del xec. “No sabia mai si ho necessitaria...”.

Un cop a casa se’n va anar directament al seu escriptori.

La seva dona l’estava esperant, dreta, amb la mirada severa.

- Encara tens pacients a l’Hospital de Tel Aviv?

- Ah, què?...Ah no... Un col·lega a qui li vaig visitar una pacient...

- Amb el número de Col·legiat supès temporalment?

- Sí... era un cas d’urgència en el qual ell no la podia avisar i, em va demanar que la visités a casa seva... –va mentir.-

- Ah...com que la nena m’ha dit que has hagut d’anar-te’n a l’Hospital...

- Era un dir...

- Perfecte. –I mentre estava a punt d’anar-se’n cap a la cuina a acabar de fer el dinar, va afegir amb to de misteri... – M’ha trucat el Doctor Igal Hayim...

- I què t’ha dit?

- Que pots tornar a fer de doctor d’una manera legal, han arxivat la denúncia.

- Era el més lògic. Ja saps que moltes vegades, els pacients s’inventen coses.

“I els doctors, també”, va pensar per dintre seu.

Aquell dinar, ja no seria com els altres, freds i distants. L’harmonia prendria un to d’alleujament definitiu.

Comentaris (2)06-11-2011 21:45:21TROSSOS

gripaublaugripaublau blog, 07-11-2011 18:27:10

Embolica que fa fort, aquí cada vegada hi ha més mentides. Al final ni ell mateix sabrà què és veritat i què no.

serra_catalana73serra_catalana73 blog, 08-11-2011 12:45:42

Està pres de la realitat. El meu ex-neuròleg és un especimen així.
No, tranquil, aquest desgraciat sí que sap quen és mentida i quan és realitat. Ho porta molt ben calculat.
Però al final haurà d'escollir...

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: