Les coses les veia esbiaixades pel record fugisser del passat. Assegut en un banc del vestidor, encara entresuat pels renys als seus pupils ineptes...
Ara, era gras, desmanegat, amb el rostre desfigurat, ple de cicatrius deixades a l’atzar. Pel nas aplanat de rebre cops de puny, ningú no hauria dit mai que tingués la cara d’àngel. Ningú tampoc li hauria dit que el seu lloc havia de ser un ring de boxa. Als seus 38 anys, un gàngster de la clandestinitat el va descobrir, amagat entre ferralla, ensagnat i amb els ulls plens d’una ira desconeguda: Havia tingut un brot psicòtic.
Feia molts anys que l’estaven tractant sense èxit. Això ja li venia des de la infantesa. Amb l’edat, va anar passant de metge en metge sense que aquests trobessin la pedra filosofal que el guarís definitivament. La seva mama el va dur a un psiquiatre infantil molt bo però no va obtenir resultats. Després, el va dur a la unitat juvenil de psiquiatria d’un Hospital acabat d’estrenar. Deien aleshores que seria capdavanter amb la curació dels trastorns de personalitat. Va prendre centenars de pastilles, teràpies alternatives i aquella carona insignificant d’angelet continuava maquinant. Fins que un dia, li va passar pel cap entrar a l’hospital exhibint una serra elèctrica en funcionament. Anava equipat amb navalles, matxets i altres estris esfereïdors de matar. La mama, sempre la seva mama, havia previngut als metges del pavelló que en Guiu no hi anava sol. Els metges, com sempre, no van entendre res. Ells, que entenen les coses amb paraules diferents a les habituals, es van quedar en blanc. Aquest noi, se les sabia totes. Hauria pogut ser polític. Mentider compulsiu sempre sabia quedar bé malgrat en fes d’alçada d’un campanar. Tothom el trobava graciós i molt innocent. Sempre tenia el detall de dir les paraules justes en el moment adequat. Era un bon actor. Sabia interpretar el del noi castigat pels remordiments que demanava perdó...li va sortir tan bé...! Assegut a terra, sense afaitar, amb una guitarra a les mans, fent el ploricó. Anys més tard d’aquella escena, encara somreia tímidament mentre ho recordava de reüll. Semblava el Kapo de la SS, Amon Göth a la llista de Schindler fent el gest de perdonar a l’estil de Cèsar “et perdono” i acte seguit es carregava l’individu.
A l’escola, havia estat un nen mimat per tot un estol de mestres dedicats exclusivament a la seva persona. El tractaven com si mai no hagués trencat cap plat. La seva mama era molt ben vista per l’equip docent. Tant, que li amagaven les seves malifetes. No tenia ni una sola taca en el seu expedient acadèmic. Era obedient, disciplinat i intel·ligent. Tampoc havien fet l’incís que el noi no suportava les diferències dels altres. Ai, las!, les seves...”si jo era normal..! tan sols que de vegades confonia algú malgirbat, prim i arraconat pel grup-classe, per un sac d’arena, útil per donar-hi cops sense fre i amb el consentiment callat dels mestres que s’ho miraven des de la barrera de la indiferència”.
Mai no se’n va penedir de res. Amb la que va conviure durant una temporada va deixar-li caure, amb la seva fredor característica del psicòpata calculador que “aquella noia que caminava per l’altra vorera havia estat víctima dels seus cops de puny, empentes i insults mentre els mestres giraven la cara”.
Aquella noia li havien destrossat la infantesa. Li havien robat la innocència de pensar que qualsevol persona podia ser bona i que darrera de cada una, hi veia un agressor. Algú amb males intencions que volia aprofitar-se’n.
Una claror el va espantar sobtadament. Era un noi prim que molestava el Mestre:
- Què passa, ara?
- El sac d’arena s’ha esquinçat!
- Ja he dit mil vegades que no en teniu cura; no us poseu els guants i sempre piqueu amb la punta de la sabata! Què us penseu que sou un grapat de lluitadors lliures o què? O Skins! Apa, anem, que us ensenyaré adobar-lo.