Aquella veu l’havia deixat trastocada molta estona.
Greu, profunda com una melodia de baix continu.
La sala ressonava, plena de gom a gom, però ella i només ella, l’havia percebuda com un cos palpable de tan real.
Encara recordava aquella cantarella que gronxava l’estudiant adormit a la falda de les cadires incòmodes de les aules universitàries que passejant-se com un autèntic Duc venecià, infonia amb la seva veu càlida, la matèria d’estudi.
Ell només llegia. Com els professors d’anatomia medievals, tots ells asseguts ben arrepapats en “Càtedres”, mostraven el cos humà als seus alumnes boca badats.
Amb els apunts davant i el projector encès de diapositives, entonava la seva melodia solemne.
Era clàssic com un bust Renaixentista. Detestava les estridències que imposava la impostura decadent anomenada “Art Contemporani”.
Es movia, platònicament, per un món que ja havia deixat d’existir i només es podia copsar a través dels llenços projectats a la paret de plàstic.
Era la típica persona d’edat indefinida. Com les flors sempre viva, que fan pudor perquè no es marceixen mai, així era la seva jovenesa. Uniforme i vital. Als quaranta se’l veia de vint-i-set.
Amb la seva vareta plena de gràcia natural li va infondre la joventut que mai deixaria de tenir. Com l’art que explicava.
Ulls blaus profunds d’un mar que no se li veia el fons...la seva bellesa estava feta de milers de roses blanques...