login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

És quan dormo que hi veig clar..

És quan dormo que hi veig clar....

Això mateix ho diria el poema de J.V. Foix. I és cert...

Quan un dorm i es desperta a la matinada, emparedat mirant al sud, en un poblet on el temps s’ha aturat, pots comprendre el neguit de les campanes.

Hores i hores esperant adormir-te sentint la pesantor de les parpelles, la sorra granulada dins els ulls ... i, el recordatori constant i meticulós de les campanes. Ara venen els quarts, de toc jovial i amb ànsia d’arribar a la fita.

El repic de les hores, amb majúscula, de to greu, toc de dol i solemne et recorda clarament que no t’has adormit i que la tristesa continua marcant el camí de la nit pesarosa. Veig per un moment, el desig de deixar de ser.

Comentaris (2)31-08-2010 14:44:12

Tardor

Enyoro els dies secs de tardor en que el cel és blau picant i el sol, blanc com una làmpada fluorescent. Però res és tal com jo ho voldria: Agost, amb una calor empalagosa, sufocant i humida que buida el Viure.

Al cel només hi havia un vel de núvols prims que feien ombra passatgera a un sol massa radiant. Si la calor no m’hagués fiblat l’ànima, hauria ben dit, com la nota inicial i colpidora de la Fantasia-Impromptu, que per uns moments, érem a la tardor plàcida i tranquil·la que sempre m'enamora i m'inspira.

Tardor, fresca i massa cops, violenta per les estrebades de calor...

Els suïcides l’esperen sempre per abraonar-s’hi; Els matins són serens i l’aire alegra els cors marcits i, als vespres vermells, es tallen les venes.

I als dies plorosos, en el qual la rosada llepa les branques obagues de l’alta muntanya, cauen els cossos, -lliures!.

Tardor embriagadora, suprimeix-me el pesar del novembre i permetre’m escoltar, infinita, l’Ària Primera.

Comentaris (0)31-08-2010 14:31:06

El magraner de les passejades

El magraner va florir abans d’hora. Arraconat a la paret nord de la finca de tia Sílvia. Aquella zona era de les menys afavorides i concorregudes. La més deixada. Massa obaga. Les fulles li queien i no eren recollides; semblaven llàgrimes de la natura que ningú eixugava. Tot trist i humit en les estacions fredes inquietaven l’ànim de qui s’hi passejava. Fabrizzio, en canvi li agradava passejar-s’hi sol, amb les mans a l’esquena, tot pensatiu per l’ombra invisible del magraner nu de fulles, a la tardor boirosa. I la tia Sílvia, poder-lo observar rere la finestra del primer pis, amagada entre les cortines de vellut vermell...

La tia Sílvia preferia les flors amables que desprenien perfum a l’arribada de la primavera exuberant... com les magnòlies; eren flors generoses de mida i els ocells hi anaven a fer el niu i a resguardar-se quan el temps apedregava.

El magraner era apoteòsic. La seva ombra era equiparable a la cúpula de Santa maria de les Flors de Florència –això sempre que fos Primavera.

Fabrizzio i Sílvia sempre discutien amigablement sobre el mateix tema. “No pots sobrevalorar tan les magnòlies, perquè aquestes flors no donen fruits; són flors que un cop marcides, cauen i es desintegren. En canvi, el magraner fa magranes allà on abans hi havia les flors i, que un cop madures, te les pots menjar amorosides amb sucre o vi dolç”. “Uf, no això és menjar de camperols!” “El raïm també és una menja de camperols... bé que quan hi ha verema, tu en fermentes el gra per fer-hi un bon vi... La magrana és la deessa de l’abundància i els seus grans brillants són robins que es mengen per alimentar la nostra ànima. El dia que en mengis sense perjudicis, la nostra ànima restarà unida eternament”. Des d’aleshores, va decidir plantar més magraners a la paret nord, però tot i que un cop mort Fabrizzio, les magnòlies no van florir i els ocells que s’hi hostatjaven no hi van anar a fer niu; van preferir el xiprer de l’illa central de la casa. Tots refilaven ben enlaire, com una pregària fins que, una nit de tempesta, un llamp va esberlar-ne el tronc, deixant una mortalitat de pardals i tórtores escampades per l’entrada de la casa. El jardí semblava mort o abandonat. Quan Sílvia va saber les notícies veritables, va entendre el missatge de la natura. El magraner de les passejades fou l’únic supervivent. El record d’en Fabrizzio calia preservar en tots els sentits. Però de fet, ja era massa tard. Mai més no li va poder dir en persona que ella s’havia equivocat. Que la magrana era exquisida fins i tot sense condiments.

Comentaris (0)18-08-2010 11:04:40