login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

El sac d'arena

Les coses les veia esbiaixades pel record fugisser del passat. Assegut en un banc del vestidor, encara entresuat pels renys als seus pupils ineptes...

Ara, era gras, desmanegat, amb el rostre desfigurat, ple de cicatrius deixades a l’atzar. Pel nas aplanat de rebre cops de puny, ningú no hauria dit mai que tingués la cara d’àngel. Ningú tampoc li hauria dit que el seu lloc havia de ser un ring de boxa. Als seus 38 anys, un gàngster de la clandestinitat el va descobrir, amagat entre ferralla, ensagnat i amb els ulls plens d’una ira desconeguda: Havia tingut un brot psicòtic.

Feia molts anys que l’estaven tractant sense èxit. Això ja li venia des de la infantesa. Amb l’edat, va anar passant de metge en metge sense que aquests trobessin la pedra filosofal que el guarís definitivament. La seva mama el va dur a un psiquiatre infantil molt bo però no va obtenir resultats. Després, el va dur a la unitat juvenil de psiquiatria d’un Hospital acabat d’estrenar. Deien aleshores que seria capdavanter amb la curació dels trastorns de personalitat. Va prendre centenars de pastilles, teràpies alternatives i aquella carona insignificant d’angelet continuava maquinant. Fins que un dia, li va passar pel cap entrar a l’hospital exhibint una serra elèctrica en funcionament. Anava equipat amb navalles, matxets i altres estris esfereïdors de matar. La mama, sempre la seva mama, havia previngut als metges del pavelló que en Guiu no hi anava sol. Els metges, com sempre, no van entendre res. Ells, que entenen les coses amb paraules diferents a les habituals, es van quedar en blanc. Aquest noi, se les sabia totes. Hauria pogut ser polític. Mentider compulsiu sempre sabia quedar bé malgrat en fes d’alçada d’un campanar. Tothom el trobava graciós i molt innocent. Sempre tenia el detall de dir les paraules justes en el moment adequat. Era un bon actor. Sabia interpretar el del noi castigat pels remordiments que demanava perdó...li va sortir tan bé...! Assegut a terra, sense afaitar, amb una guitarra a les mans, fent el ploricó. Anys més tard d’aquella escena, encara somreia tímidament mentre ho recordava de reüll. Semblava el Kapo de la SS, Amon Göth a la llista de Schindler fent el gest de perdonar a l’estil de Cèsar “et perdono” i acte seguit es carregava l’individu.

A l’escola, havia estat un nen mimat per tot un estol de mestres dedicats exclusivament a la seva persona. El tractaven com si mai no hagués trencat cap plat. La seva mama era molt ben vista per l’equip docent. Tant, que li amagaven les seves malifetes. No tenia ni una sola taca en el seu expedient acadèmic. Era obedient, disciplinat i intel·ligent. Tampoc havien fet l’incís que el noi no suportava les diferències dels altres. Ai, las!, les seves...”si jo era normal..! tan sols que de vegades confonia algú malgirbat, prim i arraconat pel grup-classe, per un sac d’arena, útil per donar-hi cops sense fre i amb el consentiment callat dels mestres que s’ho miraven des de la barrera de la indiferència”.

Mai no se’n va penedir de res. Amb la que va conviure durant una temporada va deixar-li caure, amb la seva fredor característica del psicòpata calculador que “aquella noia que caminava per l’altra vorera havia estat víctima dels seus cops de puny, empentes i insults mentre els mestres giraven la cara”.

Aquella noia li havien destrossat la infantesa. Li havien robat la innocència de pensar que qualsevol persona podia ser bona i que darrera de cada una, hi veia un agressor. Algú amb males intencions que volia aprofitar-se’n.

Una claror el va espantar sobtadament. Era un noi prim que molestava el Mestre:

- Què passa, ara?

- El sac d’arena s’ha esquinçat!

- Ja he dit mil vegades que no en teniu cura; no us poseu els guants i sempre piqueu amb la punta de la sabata! Què us penseu que sou un grapat de lluitadors lliures o què? O Skins! Apa, anem, que us ensenyaré adobar-lo.

Comentaris (0)26-12-2010 21:22:27

La juguesca

Abans totes les llibreries eren cèntriques. Plenes de llum al seu interior; de so tou, entapissat de pàgines el seu fons i amb una acústica vellutada.

Ara, des que l’internet ha irromput frenèticament a totes les cases amb publicitat metàl·lica, res no és el mateix.

Aquella llibreria estava amagada dins d’un carrer que no semblava un carrer: era un túnel polsós i fosc. Només unes lletres lluminoses a la façana indicaven què era. Lletres que feien pampallugues com el far d’un port antic. Havíem quedat d’hora amb en Jordi Cervera per preparar la seva presentació i posar-nos d’acord amb un altre col·lega seu –aquest cop no seria en Toni Puntí!!- sinó un altre periodista del gremi Internacional. Jo no hauria cercat tanta sofisticació a l’hora de triar-ne un: l’Empar Marco la trobava molt adient per un acte cultural com aquell. Però, la juguesca que jo guanyaria, s’ho valia.

Volia una llibreria en un carrer gris com els que descrivia Miquel Llor. Difícil de trobar fins i tot amb el Google maps; però amb un asquer prou sucós perquè un eixam de teenagers, disposades a fer el que fos per trobar-la i gaudir de la seva presència malgrat la literatura en passessin. Els daus ja estaven llençats i, en Jordi i en Carles –Costa- estaven xerrant d’allò més animats, quan jo vaig travessar la porta. En aquell moment, en Jordi, l’estrella de la nit, encara que per a moltes això els importés un rave, em va venir a rebre i a saludar. Una encaixada fugissera, seguida per dos petons de protocol, els quals sempre intento esquequejar-me per timidesa...

En aquell moment, només veia llum, colors i sentia moltes paraules... De reüll el vaig poder copsar. Amb la mirada baixa. Allò no anava per a ell. Jo no era del seu ram, ni classe social; ni parents de lluny, ni saludats i encara menys, no havia d’empatitzar ni fer-se el graciós amb cap entrevistat. Només era una estona morta i, jo, una coneguda del Jordi al Facebook. Res més.

Mentre parlàvem de la presentació, ell feia com qui espera el bus, tot sol. No es ficava per a res a la conversa. En Jordi estava molt animat, tant que va fer acostar el nostre solitari a la conversa.

- No volia molestar...

- No molestes pas! Estava esperant la Noemí i, m’agradaria poder-te-la presentar....Ella s’ha llegit el llibre i n’ha fet una crítica...Cadascú llegirà la crítica de l’altre...- La cara d’en Carles semblava empal·llidir...- Ah! No t’ho havia dit? No passa res. Segur que us complementareu.

Tranquil, si vols et fas una fotocòpia i no hauràs de tenir entre les mans un objecte que et pot incomodar –vaig dir a la meva pensa. Poc saps com et detesto!! Estirat, tibat, altiu, cregut, pijo i infantil...

- Doncs sí que m’has sorprès. Crec que amb la meva crítica és difícil que els altres me la superin...

- No t’ho pensis gaire això, la Noemí et podria sorprendre més del que et penses! –Què et penses, que estàs per sobre de la resta de mortals? Ni ho somniïs!

- Us podeu alternar...Feu, feu, ja veurem quina presentació més divertida... –com si la gent es delís per una dissertació literària!

Ens vam asseure a la taula preparada per a l’ocasió. L’un al costat de l’altre, en silenci tallant i molt concentrats, llegint. Quina crítica més pobre! Tantes paraules per no dir res! Bé, de fet, aquesta és la feina dels periodistes. Potser quan les cadires i el terra estigui ple a vessar, el noi, es comportarà diferent. Més amable, més enrotllat, però en aquella circumstància era més fred que un bloc de glaç.

En Jordi ja no feia tan bona cara com al principi. Es veia la pedregada a sobre i, la juguesca perduda.

Quan es van obrir les portes de bat a bat per deixar passar totes les admiradores gregàries d’en Carles, com un ramat de nyus, aquest es va transformar, agombolat per la passió juvenil. Es va treure la màscara d’snob i va començar la festa..

Comentaris (0)07-12-2010 17:19:12

MORTA!

Aquell dia va sentir-se alleujada quan va tancar-li la porta als morros deixant-li la boca plena de paraules sense mastegar i els ulls sortits fora de les òrbites.

Aquell dia, s’havia llevat malament. Havia tingut una bateria de malsons; un darrera de l’altre com les erugues urticants de la Processionària.

S’havien de veure per matar l’assumpte que tan de temps l’havia deixat sense sentits.

A l’altre costat de la porta, per fi! Se sentia lliure.

Al seu voltant s’havia fet el buit. No hi havia ningú o gairebé ningú. Només va poder-hi entrellucar, de reüll, a la Marta, sempre eficient, entrant tot seguit, per amagar-se-li sota la taula: (Els mals costums sempre perduren); si ell hagués estat una dona, la Marta s’hauria amagat sota les faldilles. Per això sabia tants secrets inconfessables i aquell s’havia convertit en un xaiet que li permetia la seva intromissió sense cap problema.

En aquell darrer moment, abans de fugir definitivament i deixar de banda una relació tempestuosa, hauria desitjat cridar a la Marta pel seu veritable nom. Aquesta dona sempre n’havia estat. No sobresortia en res, tan sols necessitava que li ho recordessin, amb favors d’amagat, com n’era de bona...

MORTA!

Lamentablement, ella ja no la va sentir, estava massa enfeinada, llepant-li les ferides...

Ferides?, és Igual!!, ja se les inventaria!

Un cop al carrer, va mirar a una banda i altra per tal de no trobar-se cap cotxe que no la volgués atropellar i, va travessar, sense mirar enrere, per tal d’anar fruir d’una vida plena de sol que se li obria davant seu.

Comentaris (0)01-12-2010 21:07:25