login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

El Temps me n'allunya...

Podia ser una malaltia crònica però és recurrent com les estacions del planeta. Van i vénen com les onades del mar.

En els dies d'ulls vermells, aquesta sensació, torna.

Et veig amb una mirada nova.

Els meus ulls et contemplen com un paisatge imaginat; el teu somriure tímid i tancat, s'obra com una flor amorosida d'aigua i, et sento proper. Possible. Real i, tot allò amb que et relaciono és sinsible a l'assossegament.

Els psicòlegs desaconsellen no pensar en la mort ni en la malaltia perquè al final pots acabar aconseguint l'objectiu desitjat.

Jo somnio trobar-te i el Temps me n'allunya...

Comentaris (0)28-11-2010 13:54:44

Sospir callat

Mentre venia en tren, m'ha aparegut el seu rostre que tantes vegades voldria veure tapat com un mirall en una vetlla de dol.

Ell, una aparició nítida, clara, com la d'un fastama blanc, m'ha fet vibrar el cor com una corda tensa i, he emès un sospir callat.

Només el veig en el record i, en silenci, he escoltat la divina melodia "Morgen".

Demà!

De cap somni com aquest no en voldria despertar.

Comentaris (0)22-11-2010 21:25:21

Massa tard...

La casa semblava abandonada.

Arreu s’estenien cortines filades que s’esquinçaven al mínim contacte d’un cos en moviment. Abans fins i tot hauria xisclat de por, però ara ja tan li feia tot.

La Nessy, feia temps que no hi posava els peus. Tothom, feia temps, que la donava per morta, quan va desaparèixer. La Memi, fins i tot la cercava sota les pedres. Cap resultat.

L’Oriol, altra feina tenia amb el seu nou lloc de treball acabat d’estrenar: Era cap d’Unitat a la Vall d’Hebron!!

Aquella aigua tranquil·la de la cullereta nerviosa, va deixar-se caure en l’oblit i va deixar a la Nessy que agonitzés a la seva malaurada sort. Aquell malentès entre enveges i gelosies d’una principiant que volia menjar-se el món, va allunyar-lo per complet de la realitat. Quan tot es va haver calmat i les aigües van tornar al seu lloc habitual, va treure el seu cap argentat per la finestra, entreveient un tímid interès pel passat ja inexistent. Ja res no tornaria a ser com abans.

Ni les espelmes del Xabbat que havia abandonat sobre d’una calaixera eren les mateixes: la calor i el desengany les havien vinclades com una planta morta.

No cal que es disculpi, pensava la Nessy mentre s’encaminava cap a casa. Ara és massa tard. Allò que ja està fet, doncs ja està fet. Quan has fet mal algú, encara que et disculpis amb la mà al cor, les ferides queden. Ell que de ben segur hagués pogut fer alguna cosa i es va quedar amb els braços plegats, tot mirant-s’ho des de la indiferència: allò, a ell no l’afectava. La Marta, finalment va treure la seva Ars Amandi i el va enlluernar de valent. Jo poc li importava! Era tan bona doctora...que ni tan sols no em podia defensar dels seus atacs mortals! Tot s’havia acabat. Fins i tot ja no tenia llumins per encendre les espelmes i encara menys, no en recordava els conjurs. Tot havia passat. La vida passa i la resta és en va.

Comentaris (0)13-11-2010 11:29:16

La dutxa

Des que els senyors van sentir parlar d’un mètode higiènic molt útil i eficaç com és el raig a pressió com els que utilitzen als manicomis, ara l’han institucionalitzat pel seu seguici de criats. Ells però, continuen utilitzant la banyera que hem d’anar omplint i buidant, escales amunt i avall, plens de suor provocat pels vapors de l’aigua calenta, que ens va mullant tota la roba i els deixa, davant dels seus ulls inquisidors i pecaminosos, les nostres intimitats femenines.

Al principi, ens van posar un raig a pressió i una aixeta, però l’aigua sortia glaçada a tota hora, 365 dies l’any. L’habitació era molt petita, fosca, sense llum i una finestra on hi passava un gat amb la cua dreta. Per tenir llum ho havies de fer al matí, a una hora on no podies estar per a tu i els quals els senyors impertinents et demanaven la lluna en un cove. A la nit, en plena nit fosca i freda , amb l’aigua glaçada, no podies. Era obvi que ells no pensaven banyar-s’hi sense calefacció, però els criats i sobretot minyones, que érem més forts i acostumats a les intempèries, sí. Però es van equivocar. Al primer intent, vam desistir i els vam dir que si no ho arreglaven, no hi entraríem més. Faríem vaga i que si fèiem pudor, s’havien d’aguantar.

Ens van abaixar el sou i les racions de menjar. Van exercir la força contra nosaltres. A la cuinera, una dona ja gran la van acomiadar per negar-se a fer servir la dutxa: francament, ella podia rentar-se a la cuina, allà tenia aigua calenta a la pica, però es va solidaritzar amb les joves i van fotre al carrer. Al cap de pocs dies, ens va arribar un telegrama d’una filla monja dient-nos que havia mort. Ells ens necessitàvem per fer la majoria de coses de la casa. I nosaltres necessitàvem els seus diners per viure.

Era una bona cuinera!

I ens vam negar a menjar. Vaga de fam. I d’aigua.

Volíem una dutxa amb condicions, neta, sense racons per on s’hi posava la pols i les....a-ra-nyessssssssssss!!!!

Això no estava fet per a mi! Un dia, després que els senyors van afluixar la seva tossuderia i ens van condicionar la dutxa, amb la possibilitat de tenir aigua calenta, un vidre opac, una porta que tanqués i un llumet per veure-t’hi de nit, m’estava dutxant amb tota normalitat fins que es va presentar una senyora, amb 8 potes i 8 ulls, grossa com una dona prenyada, plena de fils que corria per la paret cap a mi. Vaig fer un crit tal, que tothom va fer cap a la dutxa pensant-se que el senyoret Ton, molt conegut entre les minyones més joves que jo, com un faldiller sense remei, m’havia fet quelcom....però no. Una indesitjable aranya, només. Adéu, xafarderies. Quina pena!

Des d’aleshores, abans d’entrar a la dutxa miro per tots els racons a la recerca d’aranyes fastigoses...perquè llavors tinc malsons a la nit, i no voldria despertar als senyors per una ximpleria, tal com em insinuar al seu moment, amb el seu particular rin-tin-tín d’autosuficiència.

Comentaris (2)05-11-2010 13:17:43