login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

"En Doina"

El món és garbuix. Massa gent, colors, temperatures, soroll i un tragí que faria tornar boig a més d'un...Ara diuen els periodistes i algun psiquiatre despenjat aquesta malaltia que descobreixen de la nit al dia, la depressió o malaltia mental tan nostrada, ha soriti d'un dia per l'altre, que abans no n'hi havia...com la sopa d'all...aquella tan bona que et donaven quan estaves refredat/da de petit/ta.

L'estrès i l'estat competitu és cosa molt vella, tan com la primera indústria tèxtil, la primera revolució, la primera repressió... Tothom ens fa anar en Doina i, per més desgràcia, ens volen controlar el temps. El temps per fruir i el temps per morir. El temps de sortir al carrer perquè et toqui l'aire, al carrer fer fumar-te un cigarret d'amagat -ara una mica més difícil...- i no entenc encara com els els ecologistes no han fet befa als fumadors dient-los que contaminen com els pets de les vaques....

Ahhhhhhhhhhhhhhh, el temps, un tresor preuat per a tot aquell que en disposa de ben poc.

Ara ens el tornen a tocar. Diuen que estalviem energia...com? anant a dormir més tard?, tenint el llum encès més estona i diuen que estalviem? que diguin la veritat. Els països meridionals venen energia als països on la llum s'esvaiex més ràpid i, així fan una mica més de calerons, els governs.

A Lepe, al país de broma, d'aquells pobres desgraciats que riuen quan es dispara el radar que controla la velocitat a la carretera, obliguen per decret fer la migdiada. Control de temps, de les nostres vides.

Ja hi tornarem a ser. La tardor s'ha acomodat a les cases, a totes i, els governs decideixen endarrerir-nos la vida; allargar el sofriment i l'espera: el destí final.

Comentaris (0)30-10-2010 19:04:58

Calenta

Va tancar la porta del consultori, ben puntual, molt abans de l’hora recomanada.

Ara, es fa de nit més de pressa i la fresca punxa com agulles al cos desprotegit, mentre que al seu lloc de treball habitual, guanyat a base de fer colzes i alguna altra feineta de sota mà, ofegava de calor al més enfredolit de les pobres ànimes que hi anaven a jugar a la “ruleta russa” de “si ho encerto ho endevino” de la seva estrella particular. A fora, encara no hi ha nits de rigorós hivern. Estem encetant la tardor que comença forta però, que després amb l’estiuet de Sant Martí, se suavitzarà una mica més.

La placeta on anava a jugar de petita, abans tenia els seus encants: Hi havia més arbres escampats pel voltant, fins i tot un avet de certes dimensions, en un racó, al costat del poliesportiu amb una acústica molt dolenta. Ara, l’han “civilitzat”, tallant la vegetació que incomodava els “verds” i ecologistes més refinats de l’ajuntament. Ara és més espaiós, hi ha massa sorra, però, al mig encara conserven un desmai poderós. És tot un senyor!

Des de certa distància, al fons de la placeta es veia l’espectacle esperat. Quan feia una mica de calor i els mosquits no molestaven, era més fàcil fer la feina de “voyeur”. Amb el fred arran dels ossos, és una altra cosa.

El darrer dia, després d’haver caminat un parell de quilòmetres per fer passar el fred, em vaig plantar com de costum en un racó estratègic. Mentre col·legues seves s’escarrassaven a fer mans i mànigues per complir amb la feina, fins a darrera hora, ella tancava calmosament, el llum i la porta i, s’encaminava, a pas lleuger, cap al vestuari femení. Un cop passats uns minuts, va sortir airosa. Cartera de pell castany, a la mà, -que pesava com un Vademècum, enorme- cap al seu cotxet de tres portes, de color fosc. Per contra, jo anava carregada de roba de màniga llarga i mocador al coll, pelant-me de fred, arrupida com una maduixa Noucentista.

Va passar per la vora de la placeta, amb una bruseta sense mànigues de color rosat pujat i un pantaló blanc, de cotó. Caminava decidida cap a la llibertat de la llar –a 25 minuts a peu a pas normal, sense córrer- amb unes sabatetes obertes, encara sandàlies d’estiu, que feien soroll mentre avançava satisfeta tot dient, orgullosa: “Mireu, sóc jo, la qui té la paella pel mànec de la vida i la mort, aquí passo i, a més, tinc molta calor....”.

Comentaris (0)18-10-2010 20:40:20

Llonze!!!

Era un taüd de parets grogues i pàl·lides, ple de llum artificial; el terra era de plàstic blavós, de textura poc uniforme -com un collage reciclat, ara que està tan de moda.

De fons, de fil musical, quelcom orquestral, molt fluix. Tampoc hi havia finestres on hi pogués entrar llum de sol. Per què el necessitava?

Li hauria pogut poetitzar la fi; tampoc m'hauria entès.

Llonze!!

Hauria hagut d'asseure'm a la cadira més apartada del passadís i de les mirades indiscretes d'aquella dona que construïa carpetes d'historials en un lloc un xic apartat, una tauleta, en un racó clar.

Amb la mà dreta, hauria fet una incisió neta al braç esquerre. Amb pauses com en un recital musical. Parlar, encara que ell no entengués res, com sempre. Com sempre m'ho contradiu tot.

Estic cansada.

Hauria continuat omplint el temps buit cap a un final inevitable, amb una monodia monòtona, un cant fúnebre. Kaddix, recitat en català. Tota jo m'hauria extingit com un llumí. Sense remei. Com qui demana un desig abans de bufar l'espelma en un aniversari. Feia temps que ja el sabia.

M'haurien d'haver tallat a trossets per encabir-me al complet dins d'una bossa de plàstic; plàstic negre on va la brossa que no es recicla. Finalment les mans haurien tingut pols i cap part del meu cos ja no hauria tremolat.

Ell ho hauria explicat sense remordiments. Em pregunto, en té?

Un acudit, una batalleta entre col·legues, després que la seva "amiga" li expliqui tot allò que ell vol escoltar, de gust, solemne i amb els elogis a punt de caramel, a la boca.

Llonze!!

Qui escolta un neci se n'hi torna. Aprenents de ser Déus.

Però tot va ser endebades. La capseta dels recanvis no se'm va obrir la nit anterior i jo, encara sóc viva! Em compraré una fulla ben esmolada i li dedicaré una ofrena.

Qui morirà el 2 de març?

Comentaris (0)08-10-2010 21:12:53