login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Marià

La seva mare li deia Mariano. I l'àvia, nin.

Era tot un nin. Romàntic i agradable. Fàcil de passar i digerir. Amb la seva veu càlida, reposada i gronxada com les onades. Una barca en la seva 'mà'...I no era una 'mà' qualsevol, d'aquelles que hi ha vaixells que el travessen.

Com aquella vegada que li vaig preguntar: A casa teva com t'anomenen? Ma mare em diu, normalment, mariano i l'àvia, nin...vaja, un nin de 40 anys. Els seus anys estaven estancats, guardats al fons de la seva 'mà', en una illa tranquil·la del seu país insuliar.

Ell era de Mallorca -havia dit amb orgull!. Li venia salivera i els ulls s'obrien com una flor primaveral. Palma..Oh, palma..té un Ajuntament tant bonic, és barroc....

Sempre li preguntava coses. Tothom n'estava tant d'ell! que les seves paraules eren immensament compartides per una gran majoria, tenia una audiència a vessar. Fins i tot, gent vinguda d'arreu, s'hi sumava. Ell n'estava cofoi, malgrat hagués de fer moltes fotocòpies. Era un galant, amatent i amè.

Sempre li preguntava coses. D'on són els teus pares? El meu pare era català i ma mare, mallorquina...-no és el mateix? No va saber què contestar. Quina diferència he ha entre nosaltres?

Sempre em delia amb el seu perfum delicat i olorós. Amb la roba polida...tenia tant gust!

Menys amb les camises fetes a manera de tovalles. Horribles. La seva poca concentració lingüística: "Els reis portaven un sèquit"..-seguici. Només m'ho recordava amb un somriure fet a mida, per la seva admiradora.

O els Duts, temps més tard vaig comprendre que eren nobles: Ducs.

Era peculiar. Mai abans no havia escoltat amb delit un mallorquí parlant. "A Jesús el van 'batiar'". Jo, com una filòloga sense experiència vaig gosar preguntar: Si de batejar en dieu: Batiar, Netejar, natiar...

No! Nosaltres, FEM NET.

Avui, la Margalida Solivelles, la representant de TV3 a Mallorca m'ha fet recordar el meu Marià. Ara deu tenir 56 anyets...

Al 95, 40 i semblava de 27. Postser se li veu uns 43...

Marià, quants somnis!!!, que lluny vam anar amb la màquina del temps imprès als quadres Renaixentistes?

Comentaris (2)30-08-2011 19:40:07POÈTICA

El col·leccionista

Era un home que passava de la cinquantena.

De posat avorrit i tou. Un calçasses amb les dones ja que totes en feien d'ell el que volien. Volia assemblar-se al científic Santiago Ramón y Cajal, guanyador d'un Nobel de Medicina per haver descobert el mecanisme de les neurones.

Aquest home tenia uns gustos ben estranys: li agradava col·leccionar allò que un altre, amb vistes de cercar l'originalitat i la perfecció hauria rebutjat. Li agradava col·leccionar mediocritats...

No eren peces mal acabades o trencades, deformades o lletges.

No! Eren persones que al seu bon criteri, les considerava especials: persones que necessitaven la seva ajuda; persones que eren inferiors i que els seus coneixements no arribaven a la mínima exigible. I d'aquestes en tenia tantes com vulguis. Eren majoritàriament dones, de menys de 40 anys. Destacaven poc en la seva professió o bé necessitaven que Ell, els donés forma cada vegada que ficaven, repetidament, la pota.

Això, a ell li importava ben poc. Com si no s'hagués equivocat mai, oi? Era el seu particular Leiv Motiv: sumar errors. I qui suma errors i no es deixa corrregir , qui no suporta les esmenes, se sol dir que es tracta d'una persona rígida i poc eficient.

Aquest col·leccionista, s'havia escarxofat a un Hospital comarcal que no s'hi havia mogut des que va fer la seva tesi sobre estadística: 66% de xarnegos i la resta algun "catalanet despistat". Feia de metge a hores. I la resta del dia, es dedicava a "pavonejar-se" entre les seves Vurres que l'aclamaven com si fos el Rei del Mambo!

Una de les seves concobines favorites, es podria dir que s'emportava la palma al mèrit de la mediocritat: feia servir un manual gastat per passar consulta. Els fulls estaven esgrogueïts de tan girar full, cercant desesperadament algun remei per un pacient agonitzant. Sempre era en va. Si no el trobava al llibràs, ho intentava a Internet, on els els medicaments estaven més actualitzats que no pas al llibre -no vulguis saber de quina edició era!-. I si amb això era del tot impossible, sempre li quedava trucar a un col·lega per preguntar-li -això, amb el pacient al davant!-:

- Perdona, tinc un pacient amb IX problema i no sé què donar-li? què em recomanes?

L'altra era un espantall. Grassa, baixa, set ciències, prepotent, escabellada que només li hauria faltat una escombra.

Aquesta era especial. Sabia llegir i era la seva "maestra". Tot un luxe per un home que patia d'esquizofrènia lingüística. Mala peça al teler!

També en tenia d'aprenents. Bé, en qualsevol professió liberal sempre aprens però aquestes noies eren casos únics: mal educades, en seria la definició més encertada. Sempre et miraven per sobre l'espatlla tot creient que eren superiors a qui tenien davant. Unes llepes, sobretot, fes bona cara al "mestre" no fos cas que t'arraconés qui sap on.... I per tenir-les controladetes, les seves tites, tites..., fins hi tot les guardava en un calaix d'internet. Eren les seves nines, que veia cada dia, durant tot el dia i, quan no les tenia al davant, recorria a la seva imatge, a les seves paraules i els seus "m'agrada".

Comentaris (2)29-08-2011 12:40:56POÈTICA

Espolsar lletres...

Posem una paraula llarga:

L E V E T I R A C E T A M.

Espolsem-ne unes quantes lletres.

Hi llegirem entre els buits

la bèstia del caos absolut.

L E V I A T A N.

Els efectes secundaris han escupit la N...

des de les profunditats del Mal.

Comentaris (0)15-08-2011 20:07:26POÈTICA

Enyorances...

També en podria dir fred de peus, però seria lleig.

Tan lleig com veure una parella d'amagat,

fent-se un petó.

Ells no ho sabien, que els veia.

Al seu cotxe, d'ell, acabat d'estrenar -de segona mà.

Havien anat a La Mola, d'excursió

i de tornada, ella li va ensenyar a fer petons.

I després va venir el dia de la Gran sorpresa,

la sorpresa de l'Amor de debò...-dit a l'orella amb un somriure innocent.

D'això ja fa 9 anys.

I jo, la psicòloga dels moments baixos

només puc escoltar i assentir.

Cap ocellet ha trucat a la meva branca.

Comentaris (2)10-08-2011 18:55:43POÈTICA

Per què és salat, el mar?

Uns contestarien perquè a un impiu avariciós va manllevar el molinet de sal i no va recordar-se del conjur.

D'altres, els més científics, em dirien que la natura és sàvia.

Un altres, que la maldat i la poca fe, fan que et tornis estèlril...

Jo sé, perquè el mar és salat!

És allà on moren totes les llàgrimes que he vessat.

Comentaris (0)05-08-2011 13:32:41POÈTICA