login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Estiu

LEVETIRACETAM,

UN GRILL EM MURMURA

A L'ORELLA: TINITUS

Comentaris (0)28-12-2011 21:48:28POÈTICA

Sancha

Era la donassa de la casa.

Senzilla. Grassa. Devota com tota castellana.

De jove, la van tancar en un convent però amb la desamortització de Mendizabal va anar a parar al carrer. Com que sabia cuinar, va servir a casa d’una duquessa però els aires nobles, la van cansar. Amb l’excusa que tenia parents a Barcelona, va emigrar cap a les terres altes. De fet, no coneixia ningú, però era una manera de viatjar i conèixer món. El seu món es reduïa a déu i a la cuina. Una gran ciutat sempre espantava una mica i de seguida va trobar un racó en un alberg per a pobres per prestar la seva ajuda –i per què no, fer un mos i una becaineta, a la nit.

La mare del senyor Enric la va contractar a la seva finca com a cap de cuina. Una dona també molt devota la qual destinava una petita herència als més necessitats. Als fills orfes dels obrers...

Les enraonies expliquen que va tenir una filla il·legítima que treballava de minyona pel senyor Enric; que té uns aires molt diferents als de la resta. Sosa per dir-ne un adjectiu.

Com que mai no es va casar, va donar-li el cognom de la família materna: Sánchez.

Mai no se’n parla. Tema tabú.

Ningú no ho diria, però la Sancha li agradava molt la mainada i com que era lletrada, va recopilar els contes que sa mare li explicava. I també, altres contes que ella inventava.

Ara, ja era gran i s’estava a la casa fent qualsevol cosa fàcil: cosir, parar taula, fer ganxet, mitja o matalassos de llana.

Comentaris (2)13-12-2011 17:57:19EXPERIMENT

Amèlia

Era tibada. No parlava amb ningú que fos del seu rang o com a molt, per donar ordres absurdes.

Ella era l’encarregada d’anar a comprar al mercat els aliments que no produïen allà mateix.

La propietat era bàsicament agrícola però li mancava la fruita. Aquesta part s’havia d’anar a cercar al mercat, a una bona jornada a peu o si hi havia sort, en carro.

Per desgràcia, l’Amèlia sempre en tenia de sort. Però a l’hora de triar els queviures necessaris pecava de temporalitat: la fruita s’acabava passant.

La darrera vegada que hi va anar, gairebé totes les pomes i peres van haver de ser llençades perquè es van podrir.

El senyor Enric va perdre els nervis. La senyora Maria havia de fer una dieta especial i li desagradava menjar-se la fruita tocada. “Sí, és la més bona, clar”... Al final va decretar que no hi aniria més, al mercat. Que ja hi enviaria algú amb més experiència. Ella, l’Amèlia, amb la fantasia que tenia, potser serviria per explicar contes a la mainada. El truc, que ratllava a la golafreria, era comprar amb escreix i com que sempre sobrava quelcom, s’ho menjava ella. Però, la il·lusió se li va tallar de soca-rel i cada cop es va tornar més insuportable, tant que va ser ella l’encarregada d’omplir el dipòsit de la cuina i llevar-se a trenc d’alba per preparar la jornada dels criats.

Comentaris (0)13-12-2011 17:36:25EXPERIMENT

Fred

Les 4 de la matinada era hora de la son.

Era l’hora que es llevava tothom per anar a treballar, sobretot si havien d’anar lluny. El seu pare havia d’anar a Castellar del Vallès, a la fàbrica de draps de cotó dels Tolrà. La resta de la seva família es dispersava entre la seva mateixa ciutat i Sabadell.

De fet, ja li feia mandra llevar-se a les 4...la seva mare sempre l’havia de treure del llit amb l’amenaça que no tastaria res en tot el dia. Això la feia llevar en aquella hora freda.

Ara també feia fred. O potser més. En una casa gran als afores de Barcelona, entrant per un ramal de la Carretera de l’Arrabassada, enmig del bosc...

Ja es llevaria! Només en pensar que la primera a topar-se seria l’Amèlia, la cap d’intendència, les cames ja li feien figa. Creguda. Fifí, semblava com si descendís de rics i hagués d’humiliar-se servint-los. Freda. Repel·lent i llepaculs dels senyors. Veient-la, encara li venia més fred.

Comentaris (2)09-12-2011 20:33:17EXPERIMENT

El cobert

La senyora li va fer gràcia la nova adquisició. “Si la senyora li agradava...ningú no li diria que no!”.

- Ja ets obedient, noia?

- Sí ja ho crec, senyor.

- Perquè les coses rutllin tots han d’anar a la una. Sinó malament rai.

- No pateixin. Sóc de bona pasta.

- Doncs l’haurem de tastar, oi pare? –va proposar un dels fills grans del fabricant-.

El senyor Enric va estavellar la seva mirada contra aquell nen malcriat que insinuava coses deshonestes.

- Au, noia, ja et pots incorporar a la teva nova feina. Us podeu retirar, per ara, no feu falta. Per cert, aquesta noia té nom?

- Sí. Em dic Glòria. –Va dir tota decidida-.

- Doncs, Laura, fes-nos una bona minyona de la Glòria.

- No patiu pas, senyor... Mmm, senyor, li hauríem de demanar una cosa... Pot la nova minyona agafar una mica de palla seca per fer-se un matalàs?

- I ara!! Palla seca? De qui ha estat aquesta idea?

- ...De la senyora...

- Res de palla. Aquí som civilitzats, no pas uns animals de pessebre!

- Com vulgui, senyor...

Des d’allà mateix, el senyor Enric va donar l’ordre que la minyona de més edat, la Sancha, una castellana que ja parlava català com la resta de minyones, li fes un matalàs de llana. Tenia permís del senyor i allò anava a missa.

Mentre la Sancha li feia el matalàs, ella va anar per feina, al cobert. Tenia molta traça ordenant les eines. No hi havien tingut ningú que tingués un cervell amb tanta idea. Va dividir el cobert en dues zones. La de les eines que, d’un cop de vista es poguessin veure totes i, la seva, allà on dormiria. Va demanar permís per fer-hi un envà de pedra amb una porta per poder separar de corrents d’aire. Aquella noia semblava un manobre. També, hi va voler una finestra que servís per a la ventilació. I una estufa pels dies freds –la resta de personal s’ho mirava amb els ulls esbatanats. A les seves habitacions no tenien res del que aquell nap buf demanava. Però als senyors els havia entrat bé i aleshores s’haurien d’aguantar.

Comentaris (0)09-12-2011 20:27:58EXPERIMENT

La nova rutina

La nena que ja no era nena va passar d’una casa rovellada de fum d’una xemeneia central, sense finestres que no donaven a l’exterior, a una casa immensa, amb finestrals –alguns de colors i tot- que donaven a amplis jardins...

La casa era de dos cossos. Hi havia la planta noble, allà on feien vida els senyors i, la planta baixa o soterrani, on hi havia la cuina i les cambres dedicades a tenir cura de la roba dels senyors. Un gran safareig –amb aigua calenta-; diverses cambres de planxar, un cosidor, un rebost i una nevera...

Un cop a casa, a la casa dels servents, li van explicar de què constaria la seva vida allà.

Es llevaria a les 4 de la matinada i, abans que es llevessin els demés criats, netejaria i posaria en ordre l’estança central –vaja, allà on faria vida d’ara endavant ja que les minyones més velles feien altres feines més apropiades per la seva edat-. “Ah, no! No pots usar l’aigua de la cuina, aquesta està feta exprés per cuinar: ens ve d’uns dipòsits que omplim cada dia, amb aigua de la font a la qual tu hauràs d’anar a cercar cada vegada que hagis de netejar. A més, tu en seràs una de les responsables d’omplir-lo...també”.

On dormiria? Caram quin problema! “Bé, de moment, al cobert on guardem les eines del Camp. Està brut i desordenat però, amb ganes, pots posar ordre i netejar-lo. Ja demanarem permís als senyors perquè puguis fer-te un matalàs de palla seca...Però abans te’m d’ensenyar on és tot perquè no et perdis”.

Aquell dia va ser molt llarg. Va haver de fer molta memòria per no posar-se de peus a la galleda. Abans de res, van omplir un cossi amb aigua calenta i sabó: calia desfer-se d’aquella brutícia abans de presentar-la als senyors. Va quedar blanca com la llet acabada de munyir. Quina diferència!

Ara ja estava preparada per presentar-la i sobretot, per anar per feina, que n’hi havia molta! I, llavors sí, un cop acabada la rutina diària, es mereixeria un bon tiberi.

Comentaris (2)08-12-2011 19:44:22EXPERIMENT

El contracte

La Glòria s’havia fet gran de sobte.

Els seus pares que eren del ram tèxtil, la varen enviar a fer de minyona a la casa d’uns fabricants de draps. A casa seva, els diners no abastaven per a tothom. Ella era la més petita i perquè tingués un futur menys dolent, l’enviaren a fer-se gran en un ambient mancat d’humitats vaporoses i fums contaminats.

Van establir amb els propietaris, que els pares cobrarien per la seva feina fins que fos major d’edat. A canvi, se la podien quedar per sempre. Era molt treballadora, havien dit, “ella sola, quan els pares i germans són a la feina, s’encarrega de totes les tasques domèstiques: rentar la roba, els plats, anar al mercat a comprar; endreçar la casa, fer els llits, treure la pols, etc.”. La senyora de la casa, que era la s’ocupava de “comprar” els servents per distreure’s de l’avorrida vida de senyora, va acceptar la nova nena com a minyona. Ara que... no sabrien on posar-la ja que totes les estances les tenien ocupades... “No pateixi, senyora, ella amb poc ja en té prou: dorm en un matalàs i una màrfega, acompanyada sempre del seu gat i la seva nina de drap. Tot escalfa...”.

I així va ser com van quedar.

Comentaris (2)07-12-2011 19:15:17EXPERIMENT

"Lepopardi"

No va voler sopar. Va anar-se’n al llit amb l’estómac buit i amb els sentits plens de record. Mentre es raspallava el cabell abans de ficar-se al llit, absorbia com una esponja tot allò com li podia permetre la memòria, les vivències de la passejada. Es tocava el rostre per assaborir l’alè de Michael; es palpava la roba encara impregnada dels braços quan la va prémer cap al seu cos; s’olorava els palmells de les seves mans per quedar-se amb l’olor de les carícies. Respirava tot el record com una fragància d’una flor exhaurida pel temps. Repetia, en silenci secret, el nom de l’escollit.

Serena no havia aconseguit dur-lo a casa de Sílvia, va ser ell qui va decidir en tot moment on havien d’anar. La va dur a Venècia. Tot fent camí li va explicar la història dels assentaments jueus. Des de l’època medieval, en els territoris que van deixar de ser una foneria, va ser un territori segregat i “lliure” per als jueus que fugien dels regnes de Castella i Portugal i, alhora, dels jueus fugitius de centre europa anomenats Askenazites, els quals la seva branca en formava part. Li va fer molta gràcia que el cognom Amato fos el d’un jueu portugués que va haver de sortir per cames de les urpes de la Inquisició. No era un jueu qualsevol, era un metge. Ho havia llegit mentre estudiava a la facultat. I ara estava davant d’una noia que n’era portadora. “No t’havien parlat mai d’aquesta possibilitat?, és a dir, que en fossis una descendent?” Serena va quedar corpresa amb quina facilitat parlava el jove doctor de la història dels “avantpassats” possibles. A Serena, mai no li van parlar que el seu cognom tingués res a veure amb el món jueu. Però, davant d’aquesta explicació tan clara, tot podria ben ser-ho.

Comentaris (0)04-12-2011 14:18:35TROSSOS