login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Carreró amb vistes

Hi ha molts tipus de carrerons.

N’hi ha que tenen cases a punt de caure, plenes de gats, teranyines, portes rosegades per la humitat i que no donen enlloc. Són carrers que la mateixa vida sense rumb t’hi porta. Sense sortida. Atzucacs foscs, asfaltats, amb esvorancs grossos com cràters de volcà on l’aigua s’acumula, fent nius de tigres que a l’estiu, et picaran com les punxes d’un qui practica vudú.

Els altres carrerons són més assolellats. Tenen més vistes al món exterior.

Tenen vistes al mar com la cançó d’en Toldrà. Tenen vistes al passat. Carrerons que convergeixen a una vida que va passar entre atzucacs i intolerància. Com els habitants de la Gent del Carrer de Palma, envoltats de parets que donaven a la mort assegurada.

El Carreró amb vistes al món, parla català. Fent faltes, però amb l’energia de ser un carreró amb les vistes posades a un estat català independent.

Comentaris (0)31-01-2011 14:17:21

Aire

A l'Univers no hi fa aire. Però hi ha molts estels. I llunyans.

Els estels no onegen a la cap brisa. La terra els mou, fent cercles concèntrics.

Un cel negre i guionets fent una pluja immensa.

El meu estel al vent, es mulla.

Es rebrega.

Es plega, es doblega.

L'estel blanc, sota fons blau, està lligat al balcó; les quatribarres l'abracen.

És el meu estel.

Comentaris (1)29-01-2011 20:52:29

Miquel, el venjador

L'Àngel d'ales blanques, Espasa i Balances a una mà i a l'altra, pesa la meva Ànima, un cop haver traspassat.

Porta una Túnica Daurada com si el Sol l'hagués tintat.

El Cinturó, el té fet de Prorpra, fet de tots els Cors Arrencats.

El Rostre és negre, d'un contrallum mortal: Un Marc rodó l'envolta amb una llum sagnant.

És l'estel que vigila i controla... com el Cèsar que tria la Vida o la Mort..

De vegades, s'equivoca Igual que un humà: envia a Condemna Eterna el Cor més sa i, el més impur i corrupte,

L'abraça com el Dràcula, mostrant-li el seu Demà: Un llac d'Aigua tranquil·la sense nit ni dia, amb un immens Cel Serè...

Només, hi ha una illa petita al centre que besa el seu alè.

Comentaris (0)23-01-2011 18:03:35

Plou i fa sol...

Tinc la tristesa engabiada en una presó de sol.

Una capsa tancada amb una alegria com un cor.

Ni jo mateixa conec els meus desitjos (sentiments).

Quan plou tímidament voldria una tempesta.

Quan sorgeixen catells del no-res, voldria un sol com una llimona d'or.

Estimo i odio a la vegada.

Aquell sol radiant dintre aquell desori el voldria desar al fons del meu cor.

Però, de sobte, m'envaeix la Tenebra que m'encega la raó.

Voldria anar-me'n per sempre deixant-ho tot.

La vida buida plena d'enyor.

L'Amèlia cantava dolor: la seva mare gelosa li va robar l'Amor.

Plou i fa sol: Visc i em moro d'un sol cop.

Comentaris (2)22-01-2011 23:58:43

Clivellat

No li agrada ningú haver de marxar quan estàs bé al lloc dels teus somnis. Allà on et sents lliure, allà on no sents cap corcó planificant el dia, com ho has de fer i per què.

Ve de tot: por, odi, peresa, enyorança.

I cau la nit. Plena de fred i esgarrifances. La llum es va apagant, a poc a poc. Només, de lluny, les llumenetes semblen fogons encesos que no fan escalfor. Tan sols, l’escalfor d’una llar ideal. Un poblet; una ciutat...

Al cel, però, una pell variable sembla que et vulgui prendre. Punxes i punxes que fan esborronar. Els estels, la via làctia o conegut també com el Camí del Cel, la nostra pròpia galàxia. Semblen ganxos, agulles de cap, brillants....només hi falta la sang de les venes que no té la nit fosca. Tot és relatiu. La nit no és fosca, està clivellada de mons que mai podrem abastar en un minut d’Existència.

Comentaris (5)09-01-2011 19:44:05

Ginesta

La Gines és una buena tía, m’havia comentat la Gemma.

Quanta raó que tenia, malgrat tot. Era l’única persona que valia en aquella casa.

El sogre de la Gemma, que no coneix, és un home llunàtic i fantasiós que sempre somnia despert. La sogra, una mestra de l’escola activa catalana que li consentia tot al seu fill i menyspreava els altres, és una “zorra”. També és una apreciació certa.

Diuen que la família és en part la responsable quan hi ha un daltabaix mental d’un fill.

Diuen els entesos o fins no fa pas gaire ho mantenien, que els nens esquizofrènics provenen de pares desiguals; de caràcters oposats i que el fill ha de fer mans i mànigues per adaptar-se a cada un. Fa molts anys, el pare va marxar de casa i va deixar els fills amb la mare. Una tirana i dominadora que arrossegava el seu fill. La filla, la Ginesta, una flor de temporada, una alenada d’aire, de raó, m’havia dit: No li facis cas al meu germà, està malalt... Doncs per estar malalt prou que hi tocava per fer mal! Per tot el mal que ens feia, jo l’havia de perdonar? Dic ens feia perquè jo, l’Eva i l’Emília érem les que pagàvem els plats trencats dels seus odis delirants sense cap Kapo aixequés la veu. Ni la mama.

Comentaris (0)02-01-2011 18:54:37