login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Blau i blanc

El cel està més intens.

El blanc està més pujat.

El Sol, làmpada brillant

ressalta la Primavera.

El caminant sofocat

per la calor de les passes,

és empès cap a cobert

per bressolar-se amb Chopin.

Blau i blanc.

Evocació al Poeta...

Comentaris (0)28-03-2011 14:21:12TAST DE POESIA

Llençols nets

Na Judith estava confosa. No entenia res. Estava estirada en un box de l’Hospital de Haifa. Era a Haifa on anava? Va estar dubtant una bona estona.

Estava tota sola i no hi havia ningú amb qui parlar. Amb ningú amb qui poder aclarir què li havia passat. No parava de barrinar. Semblava un llevataps o uns peot dels ortodoxes jueus.

Al cap d’una bona estona va tornar aquell doctor amb qui ella havia parlat abans. El tenia davant i feia cara de molt preocupat.

-T’havia passat altres vegades, això?

-Però què és el que em passa? Ecs!!! M'he pixat? No pot ser! I quina pudor que faig! Em conec perfectament i us puc assegurar que això no és pas meu.

-I com en pots estar tan segura, que t'olores el pixum?

-No, però tothom quan va al vàter té una pudor pròpia, d'allò què hem menjat o begut...; i sé que quan he sortit de casa, ja havia anat al vàter i, aquesta pudor segur no la he feta mai. Si no em creieu, podeu analitzar... però com!? Si m'hagués pixat tindria les calces molles i no mig cos en amunt! Mira, que sereu llonzes!!

Na Judith tenia raó. El personal mèdic n'havia de dir algun per tal de desfer l'ansietat i donar-li prou confiança.

-Judith, no és el que et penses. Tota l’estona has estat ben sola... Veus, -mostrant-li una petita càmera a prop d’un llum de sostre- si hi hagués hagut algú sobre teu, hauria sonat l’alarma. Digues-me si altres vegades t’havia passat una cosa així? -Van dir-li per canviar de tema...-.

-M'ho hauria d'haver imaginat. Ara esteu fugint d'estudii no em voleu explicar què cony m'han fet! Sóc prou grandeta per no abocar-me una gibrella al damunt. Això sí, no sé on anava ni sé on em vaig desmaiar. La resta ho heu d'investigar vosaltres.

-Em vas dir que vas agafar un bus. On anaves?

-Au sí, aneu canviant de tema...

-Només afirmàvem allò que ens vas dir en un primer moment. Vas agafar el bus. I què més? Tan sols estem intentant reconstruir tot el que vas fer. Et volem ajudar...

En aquell moment va tenir la sort de topar-se amb un soldat que anava a visitar un familiar.

-Sí, ja ho sé, on anava, a l’exèrcit!!!!

-I no hi ha cap delegació a Netània?

-No. La van tancar. A més, volia estar fora de l’àrea d’influència de ma mare.

-Ta mare no et deixa anar a l’exèrcit?

-No. Em tracta com si encara no hagués crescut. També em volia emancipar. Per a ella, jo encara tinc 12 anys.

-Totes les mares es preocupen per les seves filles. Tens més germans?

-No. Sóc filla única.

-Doncs, encara amb més motiu! Saps si la teva mare ha tingut mai una cirisi focal?

-Què?!!! De què esteu parlant? és la primera vegada que escolto una ximpleria com aquesta! Què és una Crisi Focal?

-Llavors com pots dir que és una ximpleria si no saps el què és?

-És el primer que se m'ha ocorregut. Què és una crisi focal? Té alguna relació amb la vista?

-No. És un tipus d'activitat elèctrica anormal que es produeix en un lloc del cervell; en solem dir Crisis Parcials o Focals...vaja, Epilèpsia. Aleshores, t'ho tornem a preguntar: La teva mare ha tingut mai epilèpsia?

-No.

-Com en pots estar tan segura?

-Ma mare té moltes manies, però dubto que hagi tingut mai res greu.

-Tens pare, oncles, ties, avis? No em diguis que has sortit per generació espontània?

El caire que prenia l’interrogatori no agradava gens a na Judith. Es va girar d’esquena per deixar entès que la conversa havia acabat. El doctor es va quedar observant-la una estona més. Va donar l’ordre de posar-se en contacte amb la seva mare. Mentre sentia els comentaris, Judith reia per sota el nas, perquè sabia que no en traurien res de res:

Feia dies havia modificat les dades i no podrien esbrinar on vivia. L’adreça encara era provisional. Daniel ben Ezra, a Jerusalem.

Abans de marxar, el Doctor va demanar a les infermeres servicials, que li canviessin els llençols a la pacient i la portessin a una habitació de planta i aprofitessin per analitzar allò que encara quedava.

Comentaris (5)27-03-2011 21:23:186 ELUL

6 d'Elul (I)

No sabia com podia ser de dolent triar aquest dia justament per anar a allistar-se a l'exèrcit.

Sa mare no li va consentir mai cap ofici perillós. La tractava com una peça de porcellana. No podia córrer. Ni nedar sola i encara menys, allistar-se a l'exèrcit. Sort que no en sabia res de res, dels seus propòstits. Vivia molt allunyada de la realitat. Sempre l'havia educada per ser una noia d'interior -massa proteccionista. Una noia que no es fongués en nervis innecessaris. Va ser una imprudent, sobretot, no explicar-li tota la veritat. La volia sana, sense daltabaixos emocionals.

Per això, na Judith se'n va anar de casa. Notava que era una cosa rara a tots els ambients que intentava freqüentar, d'amagades. Ningú no entenia res de la seva manera de sobreviure. Va ser molt expeditiva. Poc natural en ella.

Va anar a l'estació d'autobusos més propera de casa i va agafar un bitllet cap al desconegut. No sabia res de res, però tenia una fita: Anar a l'exèrcit. Les dones que ho volen, hi van dos anys, a Israel. Allà aprenen de tot. A sobreviure i de moment en sabia molt...d'aguantar a la seva rampelluda mare.

Francament la seva mare li hauria dit que la veia malament -nerviosa... Quin delicte! Es va llevar d'hora aquell dia, com mai ho hauria imaginat. Massa d'hora...encara era fosc. Sa mare, dormia profundament al seu llitet i, ella talment com un gat, es va esmunyir en la nit. Això sí, els gats estaven de festa!

6 d'Elul. Marxava feliç. Amb pas decidit. Per fi seré lliure! El mes d'Elul és el mes de fer les paus amb tu mateix abans no començi el nou any. Tot era perfecte.

Va asseure's al passadís. Allà sempre és un lloc agradable. Si mai hi ha un atemptat, els vidres no s'estrellen contra teu. També li agradava el lloc perquè l'aire acondicionat no era tant fort. Encara estaven a l'estiu!

Era cert. Estava molt nerviosa i notava un ambient estrany dintre d'ella. No l'havia sentit mai. Li rondava un no sé què, una mena de pesantor. Era l'emoció pensava. I es va deixar portar pel soroll del motor i perquè tenia son.

Tanta son que quan va obrir els ulls estava en un lloc molt estrany. Tot blanc. "Potser estic en un somni". Sentia un soroll de gent molt esmorteït. Arreu, tot es bellugava...semblava com si estés en un eixam d'abelles i ella una trista larva entaforada en un forat. El cap li feia mal. Es va veure a si mateixa, plena de tubs. Es va espantar molt. Portava una via al canell esquerre. No semblava un somni, allò era real!

Al cap de poc, va apropar-s'hi un jove molt ben plantat.

-Em dic Ibrahim Raphiq. Com et trobes, Judith?

-Què ha passat? Hi ha hagut un atemptat, oi?

-No. No saps què t'ha passat?

-He matat algú?

-No.

-Doncs no em miris així! Jo no sé res!

-Saps on anaves?

-Sé que he agafat el bus a Netania, era de nit... poc més. Sé que estava molt cansada, com si el dia abans hagués fet molt d'esforç...

-No recordes res més?

-No.

-Tampoc recordes on anaves?

-No. De moment. De veritat, que no ha passat res? Sembla com si m'haguessin trinxat els ossos.

Na Judith s'intentava examinar tal com li feia fer sa mare.

-Què m'ha passat? Tinc les galtes mossegades! Ahhh..i em va mal la llengua.

-Sí. Les tens mossegades.

-La boca, en general, em fa mal. És com si m'haguessin apallissat. Tinc un gust de sang que no em puc treure. Però digues, què m'ha passat?

-Descansa, Judith. Ja en parlarem més més tard.

-On estic?

-A l'Hospital de Haifa...-va dir tot acomiadant-se-li.

Comentaris (0)26-03-2011 19:09:506 ELUL

"KEN" כן

En el desert, la tristesa

es cou i, sento llunyà,

com un record tendre d'ecos,

el so de paraules mudes:

silenci de matí clar,

batec de les hores pures.

Comprenc abvui el seu parlar!


Escolto les greus remors

d'un aire que no m'arriba:

Imatges sense claror

de sol, de lluna, d'estels...

Només, el dia respira

eternes sentors de cel.


Eixuguen el firmament,

les onades sense fita

i les llepades del temps.

Comentaris (0)22-03-2011 12:49:19TAST DE POESIA

Raquel

Els anys són trists i silents,

els ecos distants no es moren

mai, en els blaus firmaments:

La casa tancada, plora.

Comentaris (0)22-03-2011 12:42:10TAST DE POESIA

Viure?

Si tanques els ulls al món

obscur, veuràs la tenebra

més clara... La llàntia crema

encar, davant del meu front.


Primer es gastarà el cel

abans que poguem ser lliures.

L'anhel és com un estel

inflat i tibat pel vent,

que més lluny del blau pren vida.

Comentaris (2)22-03-2011 12:40:32TAST DE POESIA

A casa

Mediterrani d'argent:

les oliveres de lluna

són cases d'arena i vent

sembrades entre planúries.


Les roques són monuments

plantats als gerros dels segles;

records alenats pels cedres

a tots els racons del temps.

Comentaris (0)21-03-2011 11:49:50TAST DE POESIA

L'endemà

Reneixes cada capvespre

i no vols morir a la nit,

reculls amb mosta celeste

fragments d'ocàs infinit.


Si mires mai endarrera

podrà sobtar-te l'oblit.

Sospires abans de néixer

com un record adormit.

(Inspirat amb lèxic de Màrius Torres)

Comentaris (2)21-03-2011 11:44:38TAST DE POESIA

Inversió

La primavera és autumne:

Flors obertes, cors trencats.

d’exuberància i tristesa.

La tardor és primavera.

Les cendres dels arbres morts

per l’escalfor de l’estiu

arremolinen les fulles,

estoven el bosc amb brases

extintes –no cremen, volen!-...

Crida el vent l’amor de lluny

tan fort que el meu cor clivella!

La primavera és autumne.

(Inspirat per un poema d'un trobador provençal...)

Comentaris (2)21-03-2011 11:40:13TAST DE POESIA

Embruixada

Un cos de llum mai fa ombra.

Ple d’esplendor mai menteix.

Així és la veritat

tan alta, davant els ulls

del món, enmig l’Infinit.

Tu, que ordenes l’Univers

del teu existir, en mil formes,

acull-me entre els teus braços

lluents, com vori nacrat;

agafa’m entre els teus dits

com l’albada a la tenebra

o els estels a la nit...

Cobreix-me amb la teva onada

gegant, el foc que em devora;

les brases de passió

que em consumeixen els dies.

El teu rostre blanc i fi

em trastoquen les hormones.

-Llença la nina maligna

feta a escala del teu cos!

-Aparta els teus ulls de mi

que, de tan bonics, m’embruixen.

Comentaris (2)15-03-2011 18:03:37TAST DE POESIA

Calor

Sensació d’ofec típica de la natura. Estacional. Encara que, en alguns casos, dura molt més. Més mesos. Però la cosa pot complicar-se si a sobre d’aquesta calorada s’hi afegeix la que pot causar els impactes visuals: Ventiladors apagats, finestres mig tancades, amb el sol entrant-hi de retaló; males notícies, mànigues llargues i sense suor al front.

“Fa calor”. “Sí, fa calor”. Resposta retòrica i estoica. Era obvi. Però d’aquí no va passar. El sufocament era lògic però el detall no venia d’enlloc. Almenys podia haver encès el ventilador que estava podrint-se en el pedestal.

L’habitació era petita i com a única decoració mobiliària hi havia una prestageria ben atapeïda, amb els seus raconets i una bona col·lecció de llibres, carpetes; dossiers, porta-folis, fulls apilats i escampats en un bon desordre que complicava la concentració a un punt concret. Tot era part del mateix collage.

Calor. Faldilles curtes, per sota del genoll però arromangades sense intenció de provocar un daltabaix als ulls d’altri; gruixudes amb folre –no eren apropiades per a l’estiu, més aviat per a la primavera però, a falta d’una altra substituta, també valien-, de colors vius i figures estrambòtiques com a estampat que, a l’escola en deien “espermatozous”. Als anys 70, era l’últim crit i, fins que en el segon mil·leni, cansats de veure el mateix, van decidir reflotar-ho. La moda és un acalorament constant; atacs d’histèria, crisis personals per tal de poder trobar allò que et fa diferent de la resta.

Calor. Va esvaïr-se amb un somriure de circumstàncies.


Comentaris (0)13-03-2011 14:03:25

"Giuditta"

El regust amarg d’aquella trobada va calar en l’ànim de Nessy. Va deixar de contestar el telèfon repetidament. Cada vegada que veia qui la trucava, penjava. No creia, tampoc, que fos tan reclamada per cap dels dos homes. Hi veia la mà de Memi...

La Memi els havia recomanat que la deixessin tranquil·la una temporada, unes setmanes... fins que els mals records s’oblidessin, llavors tot s’aniria posant al seu lloc. Però, la Nessy volia allunyar-se al màxim d’aquella proposta tan poc assenyada en què s’havia embarcat. I no hi havia manera. Quina idea més absurda! Arreu veia records. Arreu sentia frases que ella mateixa havia proferit en un sentit o en un altre. Aquells dos pardalets haurien convingut que Nessy era esquizofrènica. Una mena d’eco intern com els desitjos que es deia perquè succeïssin, cada dia, abans de dormir. Com una pregària. Era tan llarga, tan monòtona que se’n cansava. I sempre acabava adormint-se. L’endemà mai no recordava què havia demanat. Com en un somni. Però era un regust agradable.

Com la il·lusió que havia posat amb la preparació de la trobada. Tampoc no va ser idea seva. En això podia agafar-se. La Memi l’havia arrossegada en les seves cabòries matrimonieres. Faria veure com qui entra de puntetes i la deixaria xerrar amb la seva troballa. Però no. A la Memi li agradava tan mortificar-la! Els ulls se li il·luminaven; semblaven dos llumins apunt de fer encendre la pólvora. Fins i tot, el dia que li va mig presentar el seu amic, al Hall d’allà on treballava, va haver d’entrar en detalls poc pertinents. Quina vergonya!

En aquells moments tan complicats hauria agafat un ganivet i s’hauria tallat el coll, sense abans no haver-li demanat a Memi que col·laborés en el cerimonial –en tant que culpable- igual que amb el harakiri japonès: tu t’apunyales però l’ajudant et talla el coll per si encara quedes viu. Un servent que testimoniï el teu final. Com la serventa de Judit duent el cap d’Holofernes. Aquella mítica jueva que va executar el general dels invasors. La Nessy, preferia la versió de Caravaggio, on un noi apareix amb el cap del mateix Caravaggio demanant perdó pels suposats delictes comesos.

Perdó per haver trucat, perdó per equivocar-se, perdó per haver destorbat enmig d’una exploració. Perdó per no haver après allò que no ha estat mai explicat. Perdó per haver entrebancat la successió contínua del temps.

Ésser Giuditta i alhora el cap dels invasors...


Comentaris (2)09-03-2011 18:26:11

Clavada

És l’estat d’estupefacció més corrent quan no et deixen cap altra alternativa per a defensar-te. No et pots moure. A la cadira estàs enganxada per un imant invisible.

Tot de punyals atravessen la roba i immobilitzen, en un suport dret, la víctima espantada. No es pot moure; ni aixecar-se per fugir. No té veu per cridar; les cordes ja no vibren...

Uns ulls fixos de color ambre miren sense parpallejar.

Por. Culpabilitat. Acusació.

És l’estat d’estupefacció més corrent quan no et deixen cap altra alternativa per a defensar-te. No et pots moure. A la cadira estàs enganxada per un imant invisible.

Tot de punyals atravessen la roba i immobilitzen, en un suport dret, la víctima espantada. No es pot moure; ni aixecar-se per fugir. No té veu per cridar; les cordes ja no vibren...

Uns ulls fixos de color ambre miren sense parpallejar.

Por. Culpabilitat. Acusació.

Comentaris (0)09-03-2011 18:20:09

No dijous...

Hi va quedar la cordialitat. Com un rastre d’olor en una cambra tancada.

Ambdós van acomiadar-se de Nessy com dos cavallers amb la ben estesa de torna-se a veure un altre dia. Un altre dia que no els agafés de ple en la jornada laboral. Reposadament, en un lloc sense fum i sense tragí. Sense mirades de complicitat i cops de colzes. Ni mitges rialletes...

I així va ser.

Tot i que per un metge de Catalunya era força difícil aquesta condició. Per desgràcia nostra, els metges catalans són dels més malpagats d’Europa i de tot l’Estat Espanyol i, si això no fora poc, dels que feien més hores laborals. Allò que deien els cubans, treballen com un negre i a sobre, català! Esclaus de la seva feina; hores i hores passant rutines i, menjant-se improperis per tal de no esclatar en atacs d’ira; en curts circuïts de raó contra l’estupidesa humana.

Algunes persones pensen que podem molestar els metges perquè sí; perquè són metges i ells tenen la obligació de guiar-nos i d’aconsellar-nos. Per qualsevol flaquesa, incomprensió o efecte secundari previst als medicaments. Per experiència, quan et fas pesada, aquests miren d’esquivar-te i, en aquests casos, ja no tant entre els professionals de bata blanca sinó dels que juguen brut als despatxos de l’administració, no és un bon consell, esplaiar-t’hi Si ho fas i caus malament, et contesten amb un to sec i abrupte, deixant-he pedritficada com la dona de Lod. Cal guardar distàncies.

Si la cosa no funciona de debò, es marca el número tabú, que es diu en veu baixa. El telèfon vermell dels atacs nuclears.

Truca’l, que li agradarà; sempre ens agraden que ens truquin...”. A mi, em desagradava anar a urgències quan la Blastoestimulina m’enrogia la pell fins a tal punt d’impedir la bona cicatrització. Quins detalls i quines hòsties? Si et trobes bé, per quins romanços cal trencar l’equilibri de les formes?

Es podia dubtar tots els dies, menys dijous. Com la Ventafocs; calia que fos a casa abans de les dotze de la nit.


Comentaris (0)09-03-2011 18:16:29

Records esbravats

El fred havia tornat a casa. Tot s’havia convertit en una nevera. Les vexacions no havien caducat, ans el contrari, encara havien agafat més força que la darrera vegada.

Mentre fugia de la presó que l’ofegava, no notava les esgarrifances que tot allò li produïa.

A casa seva, l’hipotàlem havia entrat en un estadi vegetatiu; les emocions estaven automatitzades per un comandament autoritari.

Llavors, la memòria, les imatges, els rostres i els records s’havien esbravat.

Certament, el fred havia arribat abans d’hora, deien els meteoròlegs i tallava com un ganivet esmolat a punt de rebentar les venes d’un suïcida.

Fred de neu, de glaciació, de mort...

De vegades, i mirat des de la impotència, havia desitjat fugir definitivament de la terra. Sortir de casa, amb poca roba, la justa per no aixecar sospites de les intencions reals: en plena pluja freda i penetrant, omplir-se de mort i agonitzar en un racó apartat. I a l’igual d’un temporitzador, esperar fins als darrers alens de vida. Allò podia ser més digne que sobreviure en el confort d’un ambient assossegat d’una llar tranquil·la però inerta de records.

Comentaris (0)08-03-2011 17:18:20

Ofèlia

Sempre l’havia atret aquest personatge i sobretot encara més, en la versió de l’artista pre-Rafaelita anglès, sir John Everett Millais. Aquella noia adormida dins el llac. No era pas morta, -només estava adormida!, flotant en aquella mena de d’estanc ple de verd i de canyes seques.

Collia flors dalt d’un arbre per al seu estimat Hamlet i, va caure...es va deixar caure en un moment de desesper. Feien potser de trampolí, les branques traïdores, retorçades i de soca nuosa...

Cada vegada que passava per un camp amb les mateixes característiques florals del quadre de Millais, s’imaginava ela seva pròpia mort. Tota ella envoltada de corones de lors estivals i la verdor fresca de l’estació astronòmica...; amb aquells vestits tan elegants que semblaven extrets d’uns vitralls de capella gòtica. Sainte Chapelle, potser? Fet de nervis de plom que enllaçaven cristalls de colors que semblaven joies.

Aquella Ofèlia havia embogit.

O no.

Va caure i enfonsar-se com una biga de ferro, com una pedra llençada a l’aigua, amb ímpetu.

No floten.

Menys les pedres tosques. Aquestes no tenen convulsions.

Si en la seva vida existís un cas semblant en que la pau i l’estimació fos revelada a les oïdes del seu cor, trobaria la manera d’endinsar-se a l’aigua, lluny, durant la nit carregada de foscor, amb la prova de la seva mort: Perquè qui la trobés no li fos difícil fer l’autòpsia: Fallada hepàtica per sobredosi de pastilles; pastilles dintre una ampolla com el missatge d’un nàufrag. Ampolla segellada com el silenci...

Comentaris (5)05-03-2011 12:52:11

Episodis

1. La professora.
I no havia de ser diferent de la darrera vegada que ens vàrem conèixer. Havia perdut un paper; el paper en que havia escrit el canvi de medicació, 6 mesos abans. No sabia què havia passat realment. Si hi havia anat amb visita programada o no; ni sabia els dies després de la darrera visita. Res. Típic d’un home distret.

Jo intentava d’amagar la tremolor intensíssima que em provocava el fet d’haver-li d’explicar, com una aspirant de professora davant d’un tribunal d’oposició, mostrant-li el paperet que ell mateix em va escriure el dia 11 de juliol de 2008.

2. La col·lecció de cromos.
Com si fóssim nens que col·leccionaven cromos, li vaig estar enumerant els suposats símptomes que havien regit el meu cos en 6 mesos anteriors. Tengui, tengui, repe, repe..

I només en van ser dos que li’n faltaven! L’augment de pes (6 kg) i les òbvies tremolors que, això sí, eren de la medicació. Em vaig quedar força contrariejada perquè no em va voler acceptar com a símptoma, els continus malsons, però associats a l’epilèpsia. Ja ho deia Suetonius, de Juli Cèsar: “sed tempore extremo repente animo linquebatur et per somnum terrebatur. Comitiali morbo bis correptus est”. O que per a les dones, la presa d’àcid valproic, les hormones interactuaven amb el medicament i provocaven molt mals de caps! No m’ho va admetre, els homes sempre tenen raó.

3. Parkinson.
Estava tensa, nerviosa i les paraules no em sortien clares. Se’m entortolligaven al paladar. M’equivocava de medicament, em queia la carpeta mèdica, el guió que m’havia confeccionat per no perdre la memòria.

Després, d’esmenar-li tot el que he suposat important, m’ha explorat per mirar els reflexos i comprovar que no mentia quant a les meves tremolors Parkinsonianes.

4. Contemplació.
Mentre m’expressava anava anotant les seves observacions a la meva Història Clínica amb boli blau i lletra malfeta i inclinada. Triava el gra de la palla i jo, l’observava detingudament per tal de xuclar la seva cara i poder-lo retenir en la memòria per a la llarga travessia fins a la propera trobada: Com en el poema del jueu medieval Jehudà haLeví: “Si veiés el seu rostre dins del meu cor, ja no voldrien els meus ulls mirar a fora”.

(Com m'empenedeixo d'haver dit aquestes vurrades!!!!)

Comentaris (2)05-03-2011 12:32:27

Distància

L’edat i el respecte imposaven certa distància entre els dos estranys. Una taula aparentment ordenada dividia l’ambient carregat de tensió. La llum era diàfana, gens centralitzada per cap focus prepotent que enrarís l’entesa. Tot quedava com molt vague...les imatges no van quedar retingudes. Sols algunes paraules que enllaçaven altres records més consistents. Tot quedava molt lluny però, la màquina del temps del dolor encabit en una articulació immobilitzada s’escapava a cops de martell.

Potser l’excés de por va ressaltar la fiblada. Aquell raconet en que unes mans calentes van moure per ensenyar als alemanys visitants, com seria el procediment sense fer esment als crits de dolor que mostrava l’objecte preparat per obrir. Una cara emmorenida per sessions repetides de raigs UVA, va fer un gest molest perquè li havien trencat el discurs de l’explicació mèdica.

Tot estava en penombra fins i tot les paraules.. Poca broma, el to era sec i no s’hi escapaven somriures de complicitat –al cap i a la fi, qui va voler l’operació tenia una ocasió de lluir-s’hi a costa de la pacient enganyada per un malentès- que ajudessin a pal·liar el mal tràngol.

Aquell peu que va veure de reüll, semblava un botifarró acabat de fer, untat de sèrum aquós, ple de cicatrius i d’un to vermellós sanguini, maltractat... feia de mal veure però era allò amb que s’hauria d’enfrontar en el cas de sortir bé l’operació. Segons l’evolució, tot anava com s’esperava. En el primer cop d’ull, després de passar 48 hores, les terminacions nervioses que connectaven amb els dits estaven interrompudes: Els dits no tenien tacte.

La distància d’aquells fets és molt més propera perquè és la distància que ha de salvar del passat ruïnós; la distància que fa de nexe amb la igualtat insuperable no és distància ja que forma part del mateix temps. La distància en temps recent pot ser tota una altra cosa: El record, en imatges, és escadusser. Només un rostre blanc, quasi transparent, sense cap arruga i un nas clàssic del tipus Fídies, com els relleus del Parthenon i altres escultures de l’època. El to el salvava. Era com una corda per a poder subjectar-s’hi tots els que necessitaven ajuda per tal de sobreviure al llarg desert. Ell parlava en el desert dels homes. Amb una veu suau, sense daltabaixos, agradable com el fluir d’un rierol, prima com el rajolí de la Font de l’Aigua Viva de què ens vàrem allunyar, en els inicis dels Temps.

Comentaris (4)02-03-2011 20:21:05