login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

P.J.

Llum i foscor en un mateix instant.

Dia i nit en un sol compàs.

Blanc i negre en un sol batec.

Només el Sublim fa niu al teu somriure.

L’au Fènix, la que abraça tot renaixement

Apaga la meva Música.

Junts per separat, marciràs

La meva Esperança.

Comentaris (14)22-02-2013 18:56:20POÈTICA

Sensibilitat estoniana

Visitant la pàgina personal de Paavo Järvi, he trobat un bombonet il·lustrat:

Un missatge que amb poques paraules diu molt....

Ell l'ha compartit i jo també. Si el traductor Google no menteix, diu:

TOTHOM ÉS ALGÚ EN ALGUN LLOC


Comentaris (13)19-02-2013 13:45:05POÈTICA

Tornarà la Primavera

Al meu carrer.

El sol s'apropa a l'eix de la perpendicularitat.

El Migdia, serà la Tarda.

El sol obrirà en canal la calçada negra.

Sol groguenc tardoral; els millors records.


Comentaris (23)06-02-2013 21:15:20

PenJada...

Estic freda, pansida, trista, angoixada (frustrada) que ni la bona música pot encendre'm l'alegria.
Ni el clarinet, el meu amic, que xiula com el vent, amb aquells galls que esborronen.
I el cansament d'Esperar (-te), em fa la vida cada vegada més feixuga!
Comentaris (26)05-02-2013 18:12:42POÈTICA

L'últim te

Va ser un dia, al vespre, que va començar malament.

Perdia, mentre em col·locava una arrecada, el topall que la subjecta, al carrer. Vés a saber on?

Negra nit. 8 dies d'hivern estrenat.

Era una cita i volia quedar bé. Impressionar i que no em veiessin nua sense cap ornament femení. Al final vaig haver de ser com sempre, una noia senzilla sense complements.

Va ser molt puntual i, junts i antisocials enfilàrem amagats del bullit de compres de cap d'any, per carrers ombrívols i estretes. Parlàvem de problemes. De gent, de cansament que provoca haver de fer pedagogia Nacional i, total en debades. De llengua, de privilegis afortunats....

Jo que no sóc gens ciutat, el vaig dur a l'únic lloc que coneixia bé i, per tant tenia la certesa que li agradaria: A la Teteria Atzavara. Un local ambientat a la manera marroquina, amb tauletes de metall treballat i tesel·les de colors.

Aquell local tenia un problema: La música de fons era massa alta i tota la gent encabida a l'interior, havia de cridar per apagar-la. Tothom ho feia i, si t'hi estaves molta estona amb aquell ambientador sonor, tenies molts números de sortir-ne amb el cap com un timbal. Sortir-ne viu, representava sentir una glopada de silenci alliberador a les teves orelles.

Allà encara vàrem parlar més. Ell va desenvolupar molts temes que coneixia de prop: el tràfic d'influències al funcionariat públic, tractes de favor, trampes en l'adjudicació de places vacants, endollisme declarat a tot nivell...Parlàvem, parlàvem...per ésser més exacte, jo preguntava, quan podia i ell responia abastament. Parlava de viatges que havia fet, de llengües, d'anglès que de tant en tant me'n deixa caure alguna expressió que per lògica encara entenc; d'alemany i d'alemanys i els seus tòpics amb els estrangers; uns tòpics no gaire diferents amb la realitat catalana: amb els estrangers, anglès i aquí, en xarnego. Menys, jo.

En acabat, després d'acabar-nos el te, vam desfer el camí, passant per davant de la Residència femenina de l'Opus Dei, al carrer Migdia tot explicant-li el per què del nom Migdia: A les 12 en punt, hora solar, el sol travessa el carrer perpendicularment.

De tornada, van rebre sotanes que anaven a pidolar diners a les institucions públiques. Favors i més favors a canvi de res. Allò no era ni pietat ni ajuda al Proïsme.

"Et volia fer sortir al carrer perquè tanta estona tancada a casa no és bo... (...) M'hauria imaginat que fores una monja de clausura...Has de caminar, estirar les cames...Jo faig exercici cada matí...." Una monja de clausura!, quantes vegades ho havia escoltat això?

La família també va llepar crítiques i l'altre tema van ser les malalties tecnològiques dels ordinadors, que duren massa poc per acabar d'acostumar-s'hi.

En total, en recordo una passejada molt llarga pels carrers ja deserts, amb poc trànsit a l'asfalt.

Ens vam acomiadar en un xamfrà lluminós d'una botiga de matalassos, en una nit jove. Cap dels dos desconeixia que seria el darrer te, un te, pres amb sucre morè, ben calent i llarg, ple d'insomni i sensacions encara mai viscudes.

Aquell Dakar atrotinat que servia de Restaurant i Pub musical als àrabs que s'hi deixaven caure, avui era tan sols un buit de terra vermella trepitjada per excavadores pesants. El Dakar on aquell tunisià d'ulls verds i pell oliosa dinava després de les classes a la universitat....

Feia temps que l'havien tapiat. Massa soroll? -ja no existia per ningú.

Mal presagi en temps de crisi.

Aquest matí, tot travessant la Plaça de Gas on no convé respirar, l'Atzavara era morta. Tapiada. Ara és una plaça trista, plaça dura amb quatre pinzells decoratius qua fan d'arbres, uns parterres de gespa i una font metàl·lica.

Unes nenes jugant a ser bones contra dolentes, en català -ves quina anècdota!- alienes al passat del nostre últim te.

Comentaris (11)05-02-2013 17:36:54

Tot diferent

Aquesta tarda tot era diferent.

El sol era gairebé transparent.

Nítid de tan brillant.

El cel era d'un contrast espiritual.

El blau fred de les zones d'ombra

i els núvols blancs recargolats de vent.

L'olor neta de l'hivern...

un dia sobrenatural.

Ja anem sumant dies, mesos...

7....

Comentaris (12)02-02-2013 23:30:49POÈTICA