login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Articles de la categoria: 6 ELUL

Poètica d'epilèpsia

(...) Era un fet que Jehudit no podia quedar-se com a “bella dorment” indefinidament, que un dia o altre, havia de trobar aquell príncep que l’hauria de despertar, besant-la.

No s’havia punxat amb cap fus sinó que un focus epilèptic l’havia estabornit desencadenant-n’hi d’altres de consecutius. De ben segur que l’escorça del seu cervell semblava una explosió solar amb tantes erupcions, erupcions de neurones despolaritzant-se incontrolablement. Una cascada de llum dintre la més absoluta tenebra. I això era el que hauria de trobar un cop es fes la llum definitiva, el moment crucial d’obrir els ulls tancats i d’esbandir el narcòtic que l’havia obligada a desconnectar-se de la realitat.

Comentaris (0)11-10-2011 19:11:236 ELUL

Qüestió de boles

Allò no era el que s’havia imaginat na Judith. Una habitació petita, molt ben decorada, amb un llum de taula de base bombada i un pàmpol de molt mal gust. Rosa! Les parets eren d’una tonalitat grogosa clara amb uns sortints, de color caqui que evocaven l’uniforme anhelat...”Ara hauria d’estar fent cua per allistar-se de voluntària a l’exèrcit –però, on?-“. On anava? Al seu cap només hi havia un munt de preguntes que de moment no podia respondre perquè semblava com si li haguessin fet el buit de tots els records...

Estava asseguda al llit incòmode, això sí! Amb els braços plegats intentant fer lloc a tanta sorpresa.

Va entrar una infermera que semblava preocupada —no havien trobat la mare?— i, per despistar la curiositat de la pacient enigmàtica, li digué:

- No vols que t’engegui el televisor?, així no estaràs tan sola...

- No. A la televisió fan mala programació! I encara més durant el Xabbat...

Na Judith n’havia dit una, sense pensar-s’ho, de molt important. El 6 d’Elul era Iom Hameix. Iom Hameix o dijous, és el cap de setmana jueu, és a dir, un divendres per als cristians. Els divendres, doncs, les institucions ja no fan horari normal; tot el que es vol fer, s’ha de fer abans de la vigília del Xabbat. Malgrat molta gent no consagri el Xabbat, l’Estat es posa les piles per tal de no contrariar l’estament religiós perquè disposa de molta força de pressió popular!

- Saps quin dia és avui? —li va demanar l’infermera, tota sorpresa.

- 6 d’Elul?

- Ho preguntes?

Aquella infermera la va deixar amb l’interrogant a la pensa i va sortit esperitada a la recerca del Doctor Ibrahim. Havia donat senyals de recuperació de memòria! Tímids, això sí.

Tot seguit, va entrar una altra infermera.

- Sóc la Doctora Misgueret.

- Només parlo amb el Dr. Ibrahim —sabia perfectament que Ibrahim estava molt enfeinat cercant la seva localització familiar i no tenia temps per fer-la petar.

- Has dit una cosa molt important...

- Jo no veig que ho sigui pas.

- Vols dir? Estàs recuperant la memòria. Et fa molta falta recuperar-la, sobretot si et vols allistar a l’exèrcit. Un soldat sense memòria no és un bon combatent.

- Ets psiquiatre?

- No t’agraden els psiquiatres?

- No. Et fan parar boig. Massa preguntes estúpides.

- No. No sóc psiquiatre, sóc neuròloga.

- Ah.

- Mira, Judith, necessites aclarir-te les idees i no pots estar tan capficada. T’encenc el televisor per què et distreguis. Abans que comenci el Xabbat, ja ens veurem.

- Ja t’he dit que jo només parlaria amb el Dr. Ibrahim.

- El Dr. Ibrahim és de confessió musulmana i demà, vigília del Xabbat, no hi serà. I, per si no ho sabies, durant el Xabbat, si no hi ha una urgència important, no hi ha els metges titulars. Us veureu Iom Ehad. Bé, i jo passaré demà tant si t’agrada com no.

I na Judith ho havia encertat. A la televisió havien de fer un Western. Un pal enorme de passar, on tots els col·legues eren amigos.

Era una pel·lícula antiga. D’aquelles on no hi havia petons de veritat com els de la Reina d’Àfrica, amb Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn. Era una de tantes on sortia el John Wayne fent de vaquer solitari i Justicier a favor de la Veritat enfront els dolents, cacics de sempre, normalment mexicans, els amigos que per ben poc et traïen. Era versió original.

Aquells carrers, si se’n podien dir carrers perquè només era una gran avinguda, empolsinada, de fang vermellós, ple de brutícia, amb abeuradors pels cavalls fatigats i banyeres improvisades pels morts i ferits que s’hi deixaven caure després d’un duel. Amb les botigues imprescindibles: Saloon amb les putes, la taverna i els whiskys de garrafa, tot atrotinat que s’esquinçava amb les baralles; la botiga –els súpers de l’època- i la presó. Tot eren males mirades. Males cares, sol d’estiu turmentat. Oye, forastero, me voy a quedar con tu cara!. “Quina gràcia —pensava na Judith— devien ser molt fisonomistes...” perquè ella tots els veia igual.

Al final, la son va poder més que no pas l’argument avorrit del film.

Es va adormir i es va deixar portar....

Unes boletes petites, dibuixades, blanques dintre un laberint de forma abstracta. Una mena de conducte, un tub ample enganxat en un full de paper. Tantes vegades hi havia jugat de petita...ella les pintava de colors diferents que ressaltaven dins un fons blanc.

Al principi, tot era blanc, però la foscor ho envoltava: era el llapis amb que dibuixava les formes. Era la por. De lluny semblava la pell d’un rèptil, escamosa! Abans tots eren rèptils, li havien dit a l’escola, però l’evolució ens havia dut l’aparença d’humans. I si miréssim al microscopi, ens trobaríem amb grànuls escamosos, de l’antiga pell.... la sang. Allà hi havia molts colors, tots els colors amb que de petita pintava les boletes que encabia en aquella no-forma. Els eritròcits eren vermells: aquests duien el ferro i l’oxigen. La vida la treien i posaven amb molta rapidesa. Llavors hi havia el plasma que era groc. Una mena de moc saludable. Les plaquetes, els maons, eren roses però no feien olor. Els guardians, eren blancs, però mai no els havia vist al natural: les fotos els veia color salmó o tintats de violeta. I alguns macròfags, eren d’un blau elèctric. No n’hi havia de verds. I els antígens, els dolents, eren castanys. Ja podia pintar la vida. Asseguda a terra, al pati interior, envoltat de murs alts que no deixaven veure el carrer empedrat del barri antic de Jerusalem. Va veure de lluny la Misgueret aquella, alta com una xemeneia desafiant que s’obria pas davant d’ella. “No recordes qui sóc? Doncs ho hauries de saber!...”. Amb prou feines sabia on anava i ara, aquesta volia que sabés qui era! Era una infermera amb molt mala llet que es feia passar per doctora. Tot li va semblar que rodava. Les boles es feien grans i més grans i es discutien de valent. La pell li bullia i suava. El rèptil ressuscitava i ara li semblava un dragó de Comodo que avançava cap a ella. “No t’acostis”, cridava. No li feien por els rèptils però aquesta vegada ja no ho podria dir. Un limfòcit —dels que li havien ensenyat al microscopi en una de les visites que va fer a un laboratori clínic, al darrer curs de batxillerat— era un immens cowboy amb gavardina blanca que discutia en espanyol amb un pobre desconegut. Me voy a quedar con tu cara, amigo... i aquell pobre desgraciat, escarransit, no era més que un limfòcit acabat de néixer i no coneixia ningú. Era un limfòcit al qual, d’aquí uns dies, li canviarien el seu rol normal. Es convertiria en dolent...

Però ell això no ho sabia. L’altre, en canvi, tenia memòria i, si el tornava a veure perdut, se’l menjaria. Però aquella bola indefensa tenia molt bona oïda i no se li escapava res de tota l’habitació...Ibrahim se la mirava amb preocupació i Misgueret es fregava les mans. La seva memòria depenia d’unes boles.

Comentaris (0)11-05-2011 19:57:396 ELUL

L'"avi" David

Un cop establerta en una habitació individual i amb els llençols nets, va començar a passar revista a tots els coneguts.

La mare sempre parlava de l’avi David. Era molt més gran que l'Esther però per edat era impossible que fos el seu pare. I l’avi, menys. Es podia ben dir que només sabia el just, allò que sa mare li deia sovint. De vegades, per fer-se venir la son, imaginava com podia haver estat la relació entre “pare” i filla. Una filla bastant rara...Entorn a ella hi havia un gran buit de passat. De fet, l’”avi” David i la seva mare no vivien junts ni per casualitat.

Ell tenia la seva vida. Era Músic. Va començar tocant la guitarra elèctrica però quan es va casar, va posar seny. Es va reconvertir al Judaisme ortodox i llavors només cantava Piyutim a les festes més importants. Tenia, això sí, una veu preciosa. Però no entenia que la seva suposada filla fos tan ximple! S’imaginava també la seva àvia. Mai la va conèixer; li van dir que havia mort assassinada a mans d’un àrab mentre anava a una festa de compromís. Potser s’assemblava a l’”àvia”? De fet, mai va sentir parlar de la seva àvia, només una vegada per desviar el tema. Una cosa que sí tenia la seva mare era que no sabia mentir: s’enrojolava de valent.

Entre “avi” i filla parlaven molt poc. I amb ella, menys, però quan ho feien, era molt cordial. Això sí, sempre evocava dels vells temps de guitarrista, dels concerts a la seva Band... El pobre ho trobava a faltar. Se’l veia enyorat. No li provava gens aquella vida tan sacrificada!

Què podria dir de l’avi? El coneixia tant per dir que havia tingut alguna malaltia greu?

“Clar que hi ha malalties –pensava na Judith- que no es noten; ningú no porta un rètol que digui: Vigileu, tinc... ! Què ha dit que havia tingut la seva mare?”. Pots veure una persona pàl·lida, amb el color de la pell alterada...Bé que n’hi ha de més evidents com ara el Parkinson, però segur que David no en tenia. Ah sí, Epilèpsia, ha dit el doctor. Diria que no. Ni la mare, però és clar, és tan misteriosa que cada vegada puc descartar menys coses”.

També és veritat que l'Esther mai havia deixat la seva filla sola a casa. Ni la deixava anar d’excursió a l’escola. Per què la vigilava tant? De què tenia por?

Comentaris (0)01-04-2011 12:45:386 ELUL

Llençols nets

Na Judith estava confosa. No entenia res. Estava estirada en un box de l’Hospital de Haifa. Era a Haifa on anava? Va estar dubtant una bona estona.

Estava tota sola i no hi havia ningú amb qui parlar. Amb ningú amb qui poder aclarir què li havia passat. No parava de barrinar. Semblava un llevataps o uns peot dels ortodoxes jueus.

Al cap d’una bona estona va tornar aquell doctor amb qui ella havia parlat abans. El tenia davant i feia cara de molt preocupat.

-T’havia passat altres vegades, això?

-Però què és el que em passa? Ecs!!! M'he pixat? No pot ser! I quina pudor que faig! Em conec perfectament i us puc assegurar que això no és pas meu.

-I com en pots estar tan segura, que t'olores el pixum?

-No, però tothom quan va al vàter té una pudor pròpia, d'allò què hem menjat o begut...; i sé que quan he sortit de casa, ja havia anat al vàter i, aquesta pudor segur no la he feta mai. Si no em creieu, podeu analitzar... però com!? Si m'hagués pixat tindria les calces molles i no mig cos en amunt! Mira, que sereu llonzes!!

Na Judith tenia raó. El personal mèdic n'havia de dir algun per tal de desfer l'ansietat i donar-li prou confiança.

-Judith, no és el que et penses. Tota l’estona has estat ben sola... Veus, -mostrant-li una petita càmera a prop d’un llum de sostre- si hi hagués hagut algú sobre teu, hauria sonat l’alarma. Digues-me si altres vegades t’havia passat una cosa així? -Van dir-li per canviar de tema...-.

-M'ho hauria d'haver imaginat. Ara esteu fugint d'estudii no em voleu explicar què cony m'han fet! Sóc prou grandeta per no abocar-me una gibrella al damunt. Això sí, no sé on anava ni sé on em vaig desmaiar. La resta ho heu d'investigar vosaltres.

-Em vas dir que vas agafar un bus. On anaves?

-Au sí, aneu canviant de tema...

-Només afirmàvem allò que ens vas dir en un primer moment. Vas agafar el bus. I què més? Tan sols estem intentant reconstruir tot el que vas fer. Et volem ajudar...

En aquell moment va tenir la sort de topar-se amb un soldat que anava a visitar un familiar.

-Sí, ja ho sé, on anava, a l’exèrcit!!!!

-I no hi ha cap delegació a Netània?

-No. La van tancar. A més, volia estar fora de l’àrea d’influència de ma mare.

-Ta mare no et deixa anar a l’exèrcit?

-No. Em tracta com si encara no hagués crescut. També em volia emancipar. Per a ella, jo encara tinc 12 anys.

-Totes les mares es preocupen per les seves filles. Tens més germans?

-No. Sóc filla única.

-Doncs, encara amb més motiu! Saps si la teva mare ha tingut mai una cirisi focal?

-Què?!!! De què esteu parlant? és la primera vegada que escolto una ximpleria com aquesta! Què és una Crisi Focal?

-Llavors com pots dir que és una ximpleria si no saps el què és?

-És el primer que se m'ha ocorregut. Què és una crisi focal? Té alguna relació amb la vista?

-No. És un tipus d'activitat elèctrica anormal que es produeix en un lloc del cervell; en solem dir Crisis Parcials o Focals...vaja, Epilèpsia. Aleshores, t'ho tornem a preguntar: La teva mare ha tingut mai epilèpsia?

-No.

-Com en pots estar tan segura?

-Ma mare té moltes manies, però dubto que hagi tingut mai res greu.

-Tens pare, oncles, ties, avis? No em diguis que has sortit per generació espontània?

El caire que prenia l’interrogatori no agradava gens a na Judith. Es va girar d’esquena per deixar entès que la conversa havia acabat. El doctor es va quedar observant-la una estona més. Va donar l’ordre de posar-se en contacte amb la seva mare. Mentre sentia els comentaris, Judith reia per sota el nas, perquè sabia que no en traurien res de res:

Feia dies havia modificat les dades i no podrien esbrinar on vivia. L’adreça encara era provisional. Daniel ben Ezra, a Jerusalem.

Abans de marxar, el Doctor va demanar a les infermeres servicials, que li canviessin els llençols a la pacient i la portessin a una habitació de planta i aprofitessin per analitzar allò que encara quedava.

Comentaris (5)27-03-2011 21:23:186 ELUL

6 d'Elul (I)

No sabia com podia ser de dolent triar aquest dia justament per anar a allistar-se a l'exèrcit.

Sa mare no li va consentir mai cap ofici perillós. La tractava com una peça de porcellana. No podia córrer. Ni nedar sola i encara menys, allistar-se a l'exèrcit. Sort que no en sabia res de res, dels seus propòstits. Vivia molt allunyada de la realitat. Sempre l'havia educada per ser una noia d'interior -massa proteccionista. Una noia que no es fongués en nervis innecessaris. Va ser una imprudent, sobretot, no explicar-li tota la veritat. La volia sana, sense daltabaixos emocionals.

Per això, na Judith se'n va anar de casa. Notava que era una cosa rara a tots els ambients que intentava freqüentar, d'amagades. Ningú no entenia res de la seva manera de sobreviure. Va ser molt expeditiva. Poc natural en ella.

Va anar a l'estació d'autobusos més propera de casa i va agafar un bitllet cap al desconegut. No sabia res de res, però tenia una fita: Anar a l'exèrcit. Les dones que ho volen, hi van dos anys, a Israel. Allà aprenen de tot. A sobreviure i de moment en sabia molt...d'aguantar a la seva rampelluda mare.

Francament la seva mare li hauria dit que la veia malament -nerviosa... Quin delicte! Es va llevar d'hora aquell dia, com mai ho hauria imaginat. Massa d'hora...encara era fosc. Sa mare, dormia profundament al seu llitet i, ella talment com un gat, es va esmunyir en la nit. Això sí, els gats estaven de festa!

6 d'Elul. Marxava feliç. Amb pas decidit. Per fi seré lliure! El mes d'Elul és el mes de fer les paus amb tu mateix abans no començi el nou any. Tot era perfecte.

Va asseure's al passadís. Allà sempre és un lloc agradable. Si mai hi ha un atemptat, els vidres no s'estrellen contra teu. També li agradava el lloc perquè l'aire acondicionat no era tant fort. Encara estaven a l'estiu!

Era cert. Estava molt nerviosa i notava un ambient estrany dintre d'ella. No l'havia sentit mai. Li rondava un no sé què, una mena de pesantor. Era l'emoció pensava. I es va deixar portar pel soroll del motor i perquè tenia son.

Tanta son que quan va obrir els ulls estava en un lloc molt estrany. Tot blanc. "Potser estic en un somni". Sentia un soroll de gent molt esmorteït. Arreu, tot es bellugava...semblava com si estés en un eixam d'abelles i ella una trista larva entaforada en un forat. El cap li feia mal. Es va veure a si mateixa, plena de tubs. Es va espantar molt. Portava una via al canell esquerre. No semblava un somni, allò era real!

Al cap de poc, va apropar-s'hi un jove molt ben plantat.

-Em dic Ibrahim Raphiq. Com et trobes, Judith?

-Què ha passat? Hi ha hagut un atemptat, oi?

-No. No saps què t'ha passat?

-He matat algú?

-No.

-Doncs no em miris així! Jo no sé res!

-Saps on anaves?

-Sé que he agafat el bus a Netania, era de nit... poc més. Sé que estava molt cansada, com si el dia abans hagués fet molt d'esforç...

-No recordes res més?

-No.

-Tampoc recordes on anaves?

-No. De moment. De veritat, que no ha passat res? Sembla com si m'haguessin trinxat els ossos.

Na Judith s'intentava examinar tal com li feia fer sa mare.

-Què m'ha passat? Tinc les galtes mossegades! Ahhh..i em va mal la llengua.

-Sí. Les tens mossegades.

-La boca, en general, em fa mal. És com si m'haguessin apallissat. Tinc un gust de sang que no em puc treure. Però digues, què m'ha passat?

-Descansa, Judith. Ja en parlarem més més tard.

-On estic?

-A l'Hospital de Haifa...-va dir tot acomiadant-se-li.

Comentaris (0)26-03-2011 19:09:506 ELUL