login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Articles de la categoria: ALTRES

La cadira

La nit passada ningú s'hagués imaginat que en aquella nau abandonada, enmig del no-res, entre dos mons, hi hauria hagut un rodatge de procediment mafiós.

Lliguen un paio que havia gosat agredir a la seva antiga promesa amb un pal de ferro i deixar-la en coma varis dies a l'hospital.

Abans de prendre mesures dràstiques, li van demanar a l'agressor que demanés perdó al promès actual i a la seva ex, però s'hi va negar. Amb seu cotxe, fent pinxo per tots els carrers del Vallès, amb prepotència de mascle dominant...

Fins que un dia, agafant-ho amb el cap calent, el van segrestar.

El van dur a la nau. Era fosca, de nit. Amb els ulls embenats i l'assagueren en una cadira. Tot ell lligat. Les mans a l'esquena i els peus fermats a les potes de la cadira.

Durant dies va estar així. A mesura que passava el temps, alguna bufetada li lliscava per la galta....

-A veure si d'una vegada baixes del burro i admets la teva culpa en l'agressió de la teva ex. -Va dir un pinxo-

-A mi no m'amenaça ningú i, menys vosaltres, cucs de terra, covards -va dir el noi amb un gran menyspreu als autors materials del segrest-.

-Què t'has cregut! Et farem la cirurgia plàstica aquí mateix que ni la teva mare no et reconeixerà! -va respondre el cap de la colla-.

-Només són paraules per espantar-me; solets no sou capaços de fer res! -va dir-los a cau d'orella, el presoner-.

-Ah no????

Aquells nois no els agradava que cap cuc de terra, allò que eren ells, els digués què podien fer i què no. Els molestava, els ànims es crispaven i després perdien el control....

Allà mateix sense consultar-ho als màxims dirigrents de la idea, van començar-lo a pegar amb vehemència -que prèviament li taparen la boca perquè cap curiós que passegés gossos en aquella hora morta, no sentís els crits d'aquell desgraciat. Cops de puny a dojo, sobretot a la cara... Va durar estona; l'estona de fer boxa amb les galtes inflades fins que es cansaren de colpejar-lo. Mentre estava atordit, li van treure la cinta aïllant que li tapava la boca.

-Això només és l'aperitiu... pensa amb els altres plats; potser t'animes a demanar perdó... però un cop iniciat l'esquerment, tan sols demanaràs morir sense patir gaire.

-Sí, d'acord, tios, ho admeto, em vaig passar! Perdó...

-Has fet tard. Fins després. -S'acomiadaren misteriosament, tot tornant-li a posar un mocador prou gran a la boca, seguit de la cinta...-.

Els nois abandonaren el segrestat assegut en una cadira, patint lentament i en silenci, després de rebre una tanda de fúria i ràbia contra el seu rostre amb la prepotència que encara somreia.

Allà s'hi va quedar dies. Sense menjar ni beure. Només un vigilant li permetia buidar la bufeta, no gaire lluny on el tenien lligat.

Estava cansada de caminar i de fer transbordaments amb Transports Públics, a vessar de gent anònima que s'amuntegaven arreu i no deixaven donar cap pas a la sortida del vagó del Metro. Cansada d'enraonies, comentaris privats; de soroll aue no anava enlloc per trobar-se al tren del bestià, asseguda davant d'uns xarnegos que feia molt que no es veien i, que n'hi havia un dubtava que aquell que veia a certa distància era un col·lega...

"A que pavo he matado", es deia aquell xarnego més aviat baixet, amb un rostre blanc, celles i cabell negre i un piercing a la cella dreta: dues boletes blanques tancaven l'anella, tot recordant aquell amic que amb el temps s'havien distanciat. El més baixet vivia còmodament a casa dels seus pares i de tant en tant, anava a visitar la seva promesa, una noia que el va pescar ella en un grup de Whatsapp. Explicava content que de moment tot li sortia rodat. Tenia promesa que li havia caigut del cel, que vivia al dia, que es trobaven esporàdicament i, ella va voler conèixer un pelao com ell. No se'n sabia venir. Potser amb el temps, ella no li agradaria coses d'ell i ell tampoc d'ella. Però que de moment, no volia pensar amb del futur. Hòstia pavo, vaig descobrir que la mare de la meva promesa coneixen els meus pares. Sempre que vaig a casa dels seus parents, em conviden a dinar o a sopar, millor impossible!

Remarcava molt que el Fernando havia canviat molt. "Sí ja recordo, abans duies el cabell llarg, mitja melena..."; calla calla, li deia el Fernando aquell. Ara treballo d'atenció al públic i quan em vaig tallar els cabells, l'empresa volia acomiadar-me perque ningú no em coneixia. En Fernando, era un xarnego diferent. Si bé, en el passat també duia navalla i es barallava amb el primer que trobava a la zona d'esbarjo nocturn de Sabadell, ara, amb la promesa a la Uni i ell amb feina estable, l'havien refinat. Era respectuós amb els altres que es trobaven asseguts prop seu i recollia els plàstics de llaminadures abandonats momentàniament en un seient.

I parlant de la seva promesa, de la noia que el va caçar, els aires van començar a escalfar-se. El noi, el pavo aquell que havia deixat de conèixer al Fernando, explicava que l'ex promès de la seva actual parella, l'havia agredida amb un pal de ferro al cap i la va deixar en coma varis dies. Ell i els seus col·legues gitanos que coneixia del grup van tramar un pla per obligar al pavo aquell que demanés perdó. Aquell paio no voia de cap manera donar-se per al·ludit i demanar perdó, però finalment, uns quants l'agafaren per fer-ne una de grossa: "De momento ni su madre le reconoce su cara", però "mañana vamos a por él" -diumenge, 19 de febrer-.

Després de tanta crispació va venir la calma. Batalletes. Pors. Amics.

En Fernando, que semblava no haver trencat cap plat, va ensenyar-li sense fer cas de qui tenia davant, una cictariu sense punts i, explicava que l'altre paio no en va sortir tan bé perquè els trossos de la seva navalla se li havien quedat a dintre. Defensa personal. Ell el van atendre a l'hospital, el van operar d'urgència, i amb orgull -'hasta vinieron los Mossos'- va dir. Et comprenc, noi, si li arriben a fer una cosa així a la meva parella, hauria reaccionat igual que tu: un parell de talls de navalla i un clot a terra...

"Pues si no te defiendes puedes acabar muy mal. En Torre Romeu chiquillos te buscan la boca para provocarte y liarte a hostias. Vale más no hacerles caso, pero a veces no puedes evitarlo. De noche es muy peligroso ir solo por ahí".

"Ya no te digo en Plaza Picasso que es donde vivo. Muchos gitanos controlan las calles con palos.... Suerte que tengo colegas gitanos ya que mi hermano se ha liado con una gitana y si tengo problemas, ellos me los sacan. Hasta me dicen primito...."!. "Y son la ostia. Cuando salen de sus fiestas, los fnes de semana, van medio borrachos y con sus navajas, roban los móviles de los pasajeros... y yo medio dormido para el trabajo...".

No estaven sols. Unes orelles atentes ho van sentir tot. Tots els detalls, totes les postures... el xarnego que parlava com podia, en 'Cucha', per estalviar-se dir 'escucha', portava cobert el cap amb una caputxa de camuflatge. Mentre el tren sortia del'estació el va trucar per saber on era: "35 o 40 minutos me planto en la estación pero en la hora que llego no hay autobuses...", total que la seva mare l'aniria a recollir a l'estació. Cony, pensava, si des de l'estació del centre al seu barri, com a molt són 20 minuts a peu, Tres Creus avall... quantes vegades ho dec haver fet per distreure'm! Però no van baixar allà on baixava jo sinó a Cerdanyola. Per què allà? Sa mare els aniria a buscar allà? o es van canviar de vagó? no els vaig veure que se n'anessin ni tampoc que tornessin a pujar al tren, tot era massa fosc...

Amb un rampell de ràbia, amb el cap calent vaig decidir que si es carregaven un xarnego, un de menys. Qui era jo per ficar-me amb els seus problemes de faldilles?!! Però l'endemà, amb la fredor de la nit i haver dormit malament, vaig anar a comunicar-ho als Mossos de Barberà: "Lo tenemos en una nave en Barberà del Vallès, allí donde frecuentan los gitanos y lo vigilan..." i com que a Barberà no és Sabadell, millor. Un tracte exemplar. Una recepcionista honrada i amb ganes d'anar per feina cosa que contrastava amb els aires del seu superior, un caporal. Que volia les coses ben mastegades, allò precís i total, per no moure's de la cadira. "Si no tenim una denúncia per desaparició, o per danys, nosaltres no podem fer-hi res". Ni ho faran perquè els xarnegos d'aquesta mena no són d'anar a la Policia ni menys als Mossos. Prefereixen patir en silenci. I que tot quedi a casa.

Ara només quedava una cadira buida. Esquitxos de sang arreu; un bassal de sang al costat i des del sostre, un raig de sol que il·luminava l'escena. Tothom feia la seva vida com de costum. Un cos que ningú reclamaria perquè era una cosa feta entre bandes, una venjança sagnanat i, per contra, allà dintre, en aquell 'ambulatori', edifici que no destacava per la blavor del bloc central, les xafarderies conntinuarien.

-Hòstia tu, quina vergonya, no m'atrevia a dir-li de cap manera perquè creia que era una nana de vint anys i quan tu em vas dir que era del 73, confirmat a la meva pregunta, li vaig haver de dir, per protocol, Senyora.

(Basat en fets reals).

Comentaris (3)21-02-2017 20:59:36ALTRES

Joc de paraules

M'agrada l'arròs

però l'ARRO, més.

Comentaris (4)29-01-2017 16:57:15ALTRES

El Cel a la Terra

El cel és blau i la nit és negra...

Guspira intermitent que es deplaça per l'espai...

Si res li escau posa-li blau. Però no un blau fet de capes turbulentes. Un blau nítid, clar, pur... un blau de tranquil·litat, ideal per una aula on hi regna el caos absolut.

El cel és blau quan el sol l'il·lumina. Un cel que pot ser un univers fosc però amb estels dominats pel pentalfa, un estel de 5 punxes. Es converteix en el més perfecte, el més sencer, original. Amb la seva duplicació pren la forma immaterial de Déu. El meu Déu suma 5.

És el Cel a la Terra.

Comentaris (3)17-09-2016 14:04:28ALTRES

Ara de costat

Ahir vaig llençar el marro del cafè a les escombraries.

Pensanet en ell, m'apareix un altre cor, molsut, però de costat. A la paret del filtre del cafè.

Segons una bona Bruixa que conec, diu que si t'apareix un cor, de la persones que penses, ell està pensant amb mi....

Ja m'agradaria!!!!

Comentaris (6)13-01-2015 14:23:42ALTRES

Als germans Amir...

A Hagai i Igal Amir, NO OBLIDO NO PERDONO. SEMPRE EN EL MEU RECORD.

L'Absència és un riu

erosiona l'Espera.

En el riu de la meva Vida,

tinc una merla presonera....

En hebreu, merla i alliberament s'escriuen igual, però puntualitzat vocàlicament diferent.

Aquest poema va ser escrit en hebreu i després traduït al català. Era com dir: Tinc un alliberament presoner.

Comentaris (3)06-11-2014 23:09:13ALTRES

Jo, en castellà....?

Estava tova, ho reconec, quan vaig prendre la decisió de llençar-me a l'arena i esciure el priimer relat breu en castellà des de fa molts anys. Potser des que anava a l'institut on era més habitual.

Malgrat tenir molts buits de no usar aquesta llengua, segons el meu corrector, estava prou bé. Em va corregir alguns detalls dels quals havien canviat la normativa, recentment. I el que em va fer més gràcia va ser l'opinió personal: El text és molt emotiu. Com no podia ser emotiu!!! La foto era una gata negra. Uns ulls grossíssims on s'hi reflectien figures. La inspiració va costar arribar, però al final, el vaig escriure.

A veure, si em presento, que el no ja el tinc, que no hi ha premi en metàl·lic, els agrada i em premien. Què hi faig jo a Madrid, bé a Rivas? Turisme? El premi són dues entrades per anar al Teatre i dos llibres. Sempre puc refusar el premi i cedir-lo a gent amb necessitats culturals per no haver-me de despaçar allà. No tinc diners per gastar-los en no-res. Però i si desplaçant-me ( הזזה) cap allà, per les moltes casualitats, trobés feina....és un any de desplaçaments....

Comentaris (5)22-10-2014 14:26:25ALTRES

Només tu

El meu son s'ha despertat en una casa davant una platja deserta. Una dona amb vestits vaporosos hi passejava amb les seves filles, que jugaven, alegres.
Semblava ben bé un quadre de Sorolla, amb la seva pinzellada solta....
Però el cel estava ennuvolat. No hi havia llum.
Un home amb posat seriós, seia darrera una taula. Hi havia molt contrast entre escenes i, jo estava al bell mig.
Malgrat el to seriós del personatge, destil·lava cordialitat amb mi.
Ell llegia un diari del segle passat (S.XIX). Parlàvem de Valentí Almirall que en els seus inicis va ser federalista i va morir republicà. Exercia com a advocat d'ofici tot i ser Baró de El Papiol. Preocupat per l'educació dels obrers....i els Greuges castellans contra Catalunya, sempre la mateixa cançó de l'enfadós i, amb la seva obra més important, Lo Catalanisme de 1886 on descrivia fidelment "Lo caràcter castellà i Lo caràcter català" i que malauradament no han canviat gens.

Comentaris (4)10-10-2014 16:14:29ALTRES

Als seus braços...

Ja sé, conec el modus operandi.

Comèdia desenfrenada, proximitat, exagerada.

No és bonic.

Només amb la seva veu m'hi deixaria agombolar

com uns braços al voltant del meu cos.

La seva veu, no gaire greu, és perfecta, dolça.

I si fos possible el somni, m'hi llençaria com una serp

al seu coll, com un complement inert.

Com els traços escrits dient el seu nom

al moble oblidat i polsós.


Dintre el meu cor hi batega un secret.

Ni la pols, ni les notes que canto

amb llàgrimes, galtes avall, de Crisantemi,

poden expressar la melodia del què sento.

Em veig abraçada

pels seus braços prims -perquè és prim, ara-,

la seva veu, una veu prima i clara

que desassossega l'ànima

de patiment.

És pur com un lliri,

innocent...

-massa-, envoltat de cards...

Ell sobreviu i, insisteix que, aviat

els nostres ulls, veuran la Llibertat.

Comentaris (20)08-07-2014 22:08:27ALTRES

Esborrat

El meu rastre de fidelitat

cap a tu,

ha estat esborrat

per un drap que feia neteja.

En el moble ple de pols

havia deixat el meu amor:

T'estimo.

Comentaris (14)04-07-2014 18:51:06ALTRES

EC -oh!

A Sabadell hi ha propaganda de no sé quina conferència literària titulada "Poesies per viure-les".
En el meu cor n'hi ha dues, de Poesies, però no les puc viure...
Una és un ECo llunyà en la meva nostàlgia i, l'altra, Histamina acumulada en un somriure juganer i eternament jove -altament impossible
-.:(:kiss

Comentaris (41)29-06-2014 22:23:05ALTRES

Ha quedat el dubte....

M'ho ha arreglat amb poca estona.

Jo creia que hi hauria de tornar a cercar les peces.

He arribat que tocaven les 16:00 en punt al Passeig Comte d'Ègara. Fins i tot he fet el ronsa per tal de no esperar-me a fora. No.

La Dolors i l'Àngels ja estaven al peu del canó i, qui no havia arribat era l'Home. D'entrada, el Jordi, es veu que els dijous no ve, i qui he hagut de tractar ha estat amb el Roger. Cap problema!!!!

Després de canviar-se de roba de carrer a bata blanca, ha aparegut somrient.

-Au va, vine...

Després de explicar-li els problemes ha baixat al mini taller i a 16:30 jo sortia direcció cap a l'Estació del Nord, tal com diuen els terrassencs, de l'estació de la Renfe, al capdamunt del carrer de Mas Adei, passant primer pel Carrer de Sant Antoni -que fa cantonada amb la Plaça Dr. Robert, allà on hi ha la Mútua de Terrassa.

Com sempre em sol passar els comiats se'm fan de difícil triar. Sempre hi ha el dubte d'encaixar la mà o de fer un petó. En Roger ha preferit un petó a cada galta, d'una manera ben normal. Ha valgut la pena ja que m'ha deixat un bon regust que he anat assaborint fins al final del carrer de Sant Antoni....

Allà m'ha passat un fet que ha canviat la resta del trajecte.

Un noi vestit de manera elegant que girava des del carreró on hi ha les esglesioles pre-romàniques, amb americana i pantalons grisos, camisa blanca i corbata rosa m'ha passat arran meu. L'ARNA? El cabell, la barba, els llavis molsuts i les ulleres -amb muntura negra i no grisa- eren clavats al que jo vaig veure feia 2 setmanes. Anava mudat, sense disfresses afegides ni complements de comèdia més adients a les visites mèdiques per tal de treure ferro i fer-se més informal, més proper.

Aquesta vegada portava una cartera negra i anava a la seva bola com jo, habitants de dos mons totalment allunyats. Anava de pressa. Anàvem de pressa...

M'he quedat garratibada. M'he aturat per fitar-lo d'esquena, per saber on anava, on girava - el Carrer de Joaquim de Paz, diria que hi ha quelcom relacionat amb la Mútua (?)-. Se'l veia més ample d'espatlles, més gros, més gran, més alt i ell és més aviat menudet, escanyolit....

En un moment determinat, m'ha sortit la possibilitat de cridar-lo des de la lluny -i si no era ell, un préssec immens hauria caigut sobre meu...- Un Ca******* lleu m'ha sortit de boca però la timidesa me l'ha ofegat.

El dubte hi era igualment. I sempre hi serà perquè desconec si mai no el tornaré a veure. Era ell?

D'una alegria de galtes Histamíniques he passat a una tristesa punyent. Si en realitat era ell, m'havia decebut. Aquell noi proper, alegre i desenfadat era en realitat, tibat i antipàtic. Malgrat el préssec que hagués pogut fer, una dona que esperava l'autobús de la Línia 1 que va a l'Hospital (de Terrassa), ha presenciat la meva sorpresa...ell hauria pogut girar-se i mirar-me de dalt a baix per si em reconeixia, tal com hauria fet jo si hagués disposat de més temps. I llavors li hauria preguntat: Tu ets qui em penso que ets?

Però no. Tenia pressa....

El destí, aquesta vegada sí que m'ha passat arran i no s'ha aturat.

Comentaris (19)19-06-2014 19:12:42ALTRES

Ha fugit de mi

Si el meu cor parla en el subconscient i ell m'escolta, ha fugit de mi.

Estic dessolada en el primer dia de primavera.

Jo no el perseguia simplement coincidíem.

Ens estem allunyant cada vegada més. Me'l sento lluny i pateixo. No el podré tenir mai i sé que mai tornaré a sentir-lo tan proper.

Potser són els efectes nocius de la Primavera però tal com deia Màrius Torres...Què donaria per morir ara -morir per sempre- una ànima immortal.

Comentaris (2)21-03-2014 14:26:26ALTRES

Cor de Diamant

La seva Indiferència m'arrenca el cor

i un gran doll de sang vessa en les seves petites i contundents mans.

El diposita al "Txac-Mol", com una ofrena de purificació

i amb el seu Silenci devastador,

com un ganivet esmolat,

me'l lamina, a llesques fines sense cap regalim.

Només amb el seu alè, amb la seva mirada, me l'ha congelat. Fred i dolor.

No podràs destruir la meva il·lusió. Brillarà com un Sol amb l'Arc de Sant Martí de fons.

Cor de Diamant.

Amaant.

Comentaris (37)18-06-2013 22:55:39ALTRES

Julieta...

Avui seré molt breu:

(Com Julieta: Oh feliç punyal, jo sóc la teva beina, enfonsa-t’hi, deixa’m morir). Ho hauria fet sense pensar-m'ho i no està clar que abandoni la idea...

Si la Vuitena simfonia de Mahler va ser espectacular, La simfonia Turangalîla ha estat horrorosa pels meus sentits. Naturalment, TU vas estar FANTÀSTIC, com sempre!!!

Però pels meus fans del meu blog dedicat només a TU, he fet una petita crònica del concert. No m’agrada la música contemporània. En el text hi ha molta ironia, espero que no t’enfadis amb mi. (Com tu ja saps el blog està en català! Ho sento).

Cordialment,

Comentaris (42)15-06-2013 23:09:55ALTRES

Noorkuu

És una paraula estranya.

Llunyana i alhora divertida, -ara que hi penso.

M'ha fet somriure.

Pensar amb el periodista Xevi Xirgo.

Un article que deixava amb pilotes a la Llanos de Luuna.....

Això: Lluuna.

En aquesta fase, l'altra cara no es veu.

Està obscura, silenciosa.

No passa res. En espera.

Sempre és un tornar a començar.

Una segona oportunitat.

O un punt i final....

Comentaris (2)12-04-2013 00:40:03ALTRES

Aigua...

מים

Aigua.

Vesi.

Quantes llàgrimes calen per esbandir els meus ulls?

Comentaris (6)07-04-2013 23:43:17ALTRES