login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Articles de la categoria: TROSSOS

"Lepopardi"

No va voler sopar. Va anar-se’n al llit amb l’estómac buit i amb els sentits plens de record. Mentre es raspallava el cabell abans de ficar-se al llit, absorbia com una esponja tot allò com li podia permetre la memòria, les vivències de la passejada. Es tocava el rostre per assaborir l’alè de Michael; es palpava la roba encara impregnada dels braços quan la va prémer cap al seu cos; s’olorava els palmells de les seves mans per quedar-se amb l’olor de les carícies. Respirava tot el record com una fragància d’una flor exhaurida pel temps. Repetia, en silenci secret, el nom de l’escollit.

Serena no havia aconseguit dur-lo a casa de Sílvia, va ser ell qui va decidir en tot moment on havien d’anar. La va dur a Venècia. Tot fent camí li va explicar la història dels assentaments jueus. Des de l’època medieval, en els territoris que van deixar de ser una foneria, va ser un territori segregat i “lliure” per als jueus que fugien dels regnes de Castella i Portugal i, alhora, dels jueus fugitius de centre europa anomenats Askenazites, els quals la seva branca en formava part. Li va fer molta gràcia que el cognom Amato fos el d’un jueu portugués que va haver de sortir per cames de les urpes de la Inquisició. No era un jueu qualsevol, era un metge. Ho havia llegit mentre estudiava a la facultat. I ara estava davant d’una noia que n’era portadora. “No t’havien parlat mai d’aquesta possibilitat?, és a dir, que en fossis una descendent?” Serena va quedar corpresa amb quina facilitat parlava el jove doctor de la història dels “avantpassats” possibles. A Serena, mai no li van parlar que el seu cognom tingués res a veure amb el món jueu. Però, davant d’aquesta explicació tan clara, tot podria ben ser-ho.

Comentaris (0)04-12-2011 14:18:35TROSSOS

La cita

La Jehudit estava cansada de mirar les quatre parets durant tot el dia. Aquella decoració tan cursi de l’habitació on estava ingressada.

Feia dies que ja no estava a la UCI. Havia millorat

Tenia dies de tot, però guanyaven la pesantor enorme i les ganes de plorar. No sabia què li passava. No suportava la inactivitat, no fer res era tan absurd!

Va demanar per Misgueret, aquella neuròloga que semblava una psiquiatra per parlar-hi.

Ara anava atribolada, amunt i avall, amb cara de no ser-hi.

- Què vols...? –va dir la doctora amb un to “d’ara què vols”-.

- Voldria sortir a fora una estona. Aquesta cambra m’ofega.

- Ara? És de nit!!!

- M’importa un rave si és de nit, des que vaig entrar en aquest hospital, tot ho he trobat “de nit”! Si vols que m’hi acompanyi alguna auxiliar...o prefereixes que surti sense permís i ja no hi torni a entrar? Me’n podria anar de la llengua i dir al teu superior, si és que n’hi ha algun, que em vols tenir ingressada per poder experimentar amb la medicació...tinc raó, oi? Es pot denunciar?

- Jo no estic experimentant, noia!

- Ah no?...-va dir ensenyant-li unes noves pastilles.

- D’on ho has tret això?

- M’ho va portar un home...crec que tu el coneixes bé.

- El Dr. Raphiq?

- Quin vols dir, aquell àrab? No, aquest no portava bata. Sol anar amb un jersei coll alt fosc i una americana beix..

“En Mikhail!”...

Misgueret li va caure l’ànima a terra. En Mikhail tornava a fer de les seves amb la medicació! Creia que les pacients com que no hi eren totes, sempre podria donar una excusa en cas que elles el denunciessin; en el seu passat ja havia tingut jurisprudència.

- M’hi deixaràs anar?

- Sí... Una cosa només. Te les has pres, aquestes pastilles?

- I un be negre! Tu creus que estic boja?

- Està bé. Si t’esperes una estona demanaré que et facin un vist-i-plau i podràs sortir l’estona que vulguis. Però t’hauries de vestir...

- No tinc roba.

- És igual, espera’t...

Misgueret estava a punt de rabentar d’ira! No sabia com Tzaror havia aguantat tant aquell desgraciat. Només feia dues setmanes que vivien junts i ja en començava estar tipa. Ja li havia dit la Raquel: llavors desitjaràs treure-te’l de sobre.

Va anar a la Boutique de la planta baixa de l’Hospital. Allà hi tenien de tot. Va comprar roba com si la comprés per a ella, car no sabia els gustos de la pacient. Allà mateix hi va trobar, xafardejant, el jove Fuster i la glacial –en aparença- Amir. Tenia ganes d’esbravar-se de tanta impotència...però no ho va fer.

- Enric, t’haig de demanar un favor.

- El que vulguis Míriam.

- Vigila’m de lluny a la Jehudit. Vol sortir una estona a fora.

- Que no té roba?

- No! El seu amic va venir de visita i no n’hi va portar... M’hi voleu ajudar a triar-ne? Jo faig el que puc però no sé si encertaria el seu gust...és tan jove!

- No pateixis.

N’Enric Fuster va fer la seva. Va agafar la roba que Misgueret havia rtiat i la va deixar allà d’on l’havia tret.

- Me l’enduré a sopar –va dir decidit el doctor Fuster-.

Les dues dones van mirar-se incrèdules. Tant l’una com l’altra haurien volgut sentir això....Fins i tot, la tonta de la Hannah volia ésser convidada...sense gaire èxit.

- On la duràs? No saps gaire hebreu!

- Ella me n’ensenyarà. I vosaltres no sabreu cap lloc que sigui tranquil i bonic?

- No...però li ho pots preguntar a Tzaror, avui està de guàrdia.

- Ah, entesos...

Tzaror, darrerament demanava fer més guàrdies del normal. A casa només hi era ella. El cap buit de la Hannah se les campava sola a Netania i el seu maridet, vivia amb Misgueret.

- Tzaror, ani iokhel ldaver imej צרור, אני יוכל לדבר עמך??

- Ken כן .

- Bebodded בבודד .

Va trobar-la xerrant amb Jehudit. Parlaven de coses de dones però d’una manera molt encesa i apassionada. Tzaror estava desfeta. El seu ex feia de les seves, sense permís.

- Saps d’algun lloc bonic i econòmic per dur algú molt especial a sopar?

- A Haifa mateix o més lluny?

- No sé...si pot ser que hi hagi transport...

- A Acre, en sé d’un lloc fantàstic, però has d’agafar el tren... no és gaire lluny.

- Hi ha tren durant tota la nit?

- No. Hauries de tornar demà al matí ben d’hora... A qui has convidat?

- A la noia amb qui estaves parlant...

- No pot sortir de l’hospital..

- Misgueret li ha donat un permís especial. No pateixis, ja saps que me’n puc ocupar perfectament.

- No ho he dubtat mai, això. Però les normes són per a tothom. Mentre ella segueixi ingressada sota vigilància mèdica, no pot sortir.

- Jo també sóc el seu metge...

- Bé, d’acord. Vine et faré un plànol del lloc.

Tzaror va cedir. Ella també hauria volgut que aquell jove l’hagués convidada. El lloc triat va ser aquell hotelet amb restaurant i vistes a la badia de Haifa...

Misgueret va portar-li la roba. En va quedar molt contenta. No sabia que la roba no l’havia triada pas ella sinó el seu admirador secret.

- Et recomanaria que et dutxessis abans, la roba et quedarà millor. –va dir-li Misgueret sabent la finalitat de tot plegat-.

- Has encertat de mig a mig, la roba. Et deu haver costat molt cara, oi?

- No pateixis pel preu...

- Però per sortir a la terrassa ja n’hauria tingut prou amb un vestidet i un jersei....

- Aquesta roba no és per sortir a la terrassa. Au, dutxa’t que la nit és jove...

No va es va fer pregar més. Entre la roba hi havia un xampú olorós que sortia del normal higiènic de l’hospital. Estava fet de rosa mosqueta; els cirurgians l’usaven com a cicatritzant. En mitja hora va quedar llesta. Algú molt oportú, havia deixat sobre la lleixa del lavabo un tubet de perfum floral. I damunt del llit, un paquet misteriós. Com tota ventafocs, ara caldria emprovar-se sabates. N’havien de ser unes que lliguessin amb el conjunt vaporós. Unes sandàlies lleugeres com les de quelasevol dea atenenca..

Ara ja podria sortir a sopar. El braç de l’acompanyant l’esperava al vestíbul.

Comentaris (0)12-11-2011 15:09:25TROSSOS

La cirereta del pastís

Estimat Mikhail.

Et comunico que el teu germà gran, n’Andrei, va morir fa una setmana. Va tenir un mal lleig. Hom pensa que va ser per la reiterada exposició a elements tòxics que guardaven al polvorí de la Unitat militar. Ell n’havia estat supervisor.

Tens el meu sentit pèsam.

El temps que ens ha mantingut separats l’un de l’altre, ha arribat a la seva fi.

Ara ja no hi haurà res que ens ho impedeixi. Som lliures, cadascú amb el seu present i les seves enyorances.

Com t’he enyorat! El casament amb l’Andrei va ser com una inversió. Pensa que tenia una filla i l’havia de mantenir. Sort que vas carregar amb la responsabilitat de fer-te’n càrrec un temps. Malgrat tot, ella sempre et va ser fidel. Encara no sé com s’hi va avenir...però és igual. Ella va triar aquesta vida que bé l’hauria pogut rebutjar.

Com ho tindries per venir un estiu? Encara fas de psiquiatre? La meva filla, la Ludmila, m’explicava com que no havies tingut gaire sort amb les feines. Que et duraven poc i anaves curt de diners. Ara, si véns no et podràs privar de res. Aprofita un estiu, amb l’excusa que vas com a cooperant a l’Hospital psiquiàtric de Riazan. Allà han canviat molt poc, les coses. Continua essent tan dolent com el dia que vas anar-te’n a Israel. Necessiten mans i diners. Et serà fàcil, mentir.

Espero notícies teves. La teva fervorosa amant, Tamara.”.

Havia passat una eternitat. No recordava cap imatge de la Tamara, aquella dona que l’havia fet tornar boig de passió, però estava content. Havia complert la seva promesa. Allò si que era una dona! Una mort a la família sempre provocava tristor però ell poc n’estava, de trist. Sempre havia vist el seu germà com un competidor, que sempre li feia ombra en tot. El seu pare, en pau descansi, sempre l’havia preferit a ell, malgrat hagués fet tots els possibles per assemblar-s’hi: Psiquiatria. Va perdre el temps trencant-se les banyes a la universitat fent medicina... per acabar essent l’ovella negra! Per tothom, ell era un desgraciat.

Certament, les coses havien canviat molt des de la darrera carta. La vivor del primer enamorament, la passió, l’engrescament de ser pare en un ambient agradable, ple de sentit per una feina ben feta, els reconeixements dels seus col·legues, tot s’havia esfumat. Va haver de fer front una dura etapa de la seva vida: El pas dels quaranta als cinquanta anys. L’adolescència de la seva filla, l’única que dins del seu cor, reconeixia. El trauma d’haver estat amb l’ai al cor sense saber com acabaria l’assumpte de la suspensió de la seva pràctica mèdica per una denúncia –qui sap si certa- d’una pacient. El temor de ser descobert, cada vegada que la seva dona entrava d’amagatotis al seu escriptori, per qualsevol excusa familiar o mèdica... Aquelles cartes d’un passat que mai no hauria volgut viure. Allò va ser un regal enverinat, pensava. Li van permetre exercir però aquell afer va tacar al seu historial com a psiquiatre i, a cada Clínica on presentava el seu Currículum, amb l’educació protocol·lària característica del “ja t’avisarem”, quedava clar que no ho farien mai. Aleshores va passar a ser un aturat forçós. Va decidir de posar una consulta al pis de Haifa on viva amb la seva dona i filla i, mentre elles estaven fora, visitava. Al principi va constar trobar-los. La seva dona va donar veus a tot l’hospital, als seus col·legues, a pacients que atenia a urgències. El boca orella va funcionar i, de mica e mica, la consulta privada s’havia anat omplint. Estava força satisfet perquè de diners n’entraven –l’altra cosa era si eren gaire legals...-. Tot això li va passar factura. Era un altre home. La dona que en un primer moment l’havia fet feliç ja no la coneixia i com a tot, bumerang, volia tornar a casa. En pocs anys ja havia cremat tota la cera de la seva vida. I ara tocava canvis. Una mica d’aire glacial podria esborrar el siroco calent d’Israel.

Primer, va deixar caure la idea a la seva filla, que des de sempre l’havia ajudat, a canvi de no res, en les seves trafiques personals. Ella en va estar encantada però no sabia el rere fons veritable, només un tros. Segon, per un descuit se suposa que intencionat, va deixar la carta a la vista de la seva dona i, com ella no es mamava el dit, se les va empescar per poder-la entendre. Quan en va saber el contingut, els esdeveniments es giraren en contra seva. Allò que havia somniat com un desig de retorn a la infantesa es va convertir d’un dia per l’altre, en aire. Tota la seva vida estava composta d’aire, d’allò que no podia abastar amb les mans, un ensomni profund i que mai no es va despertar. Allà, en aquella carta, semblava feta en sèrie: hi havia molta passió, molta enyorança, molts records, però podia posar la mà al foc i no cremar-se? Ell podia assegurar que aquella carta era en realitat de la Tamara? Ludmila i tanmateix Tamara sabia que estava casat i per tant podria donar un pretext per anar-se’n? Allò no rutllava. Allò de “no hi haurà ningú que ens ho impedeixi” li va sonar com una frase molt meditada i per tant, falsa: era com un caramel, massa bonica. I davant d’aquest interrogant, Mikhail va preferir auto aplicar-se la dita que havia après estudiant hebreu: si has agafat molt, no has agafat; si has agafat poc, has agafat. Si aspires a tot et quedaràs en no-res.

FI.

Comentaris (2)08-11-2011 19:57:20TROSSOS

Alleujament

Mikhail i Hannah semblaven promesos. Agafadets de la mà o abraçats l’un a l’altre. En Mikhail poc ho feia d’anar a cercar la seva filla a l’institut perquè considerava que ja era massa grandeta. Però havien quedat. A Hannah li feia molta il·lusió que un paràs que n’estava tant d’ella li fes un compliment com aquell. Així podria lluir-lo davant de les seves companyes amb menys possibilitats professionals. Ella sortia tota tibada davant del quòrum femení talment com si fos una model de renom en una passarel·la de moda, amb uns aires ondulants a la recerca del pare amatent. Un cop davant seu, com si fos una amant que fa temps que no veu el seu xicot, se li llença al damunt amb un petonàs ben sorollós a la galta, -això sí-, mentre el club de les teeagers de la seva promoció, s’ho miraven amb cara d’enveja. Enveja, perquè per allà on passava en Mikhail, les dones quedaven captivades i, aquell dia no va ser-ne cap excepció. Sort que va tancar els ulls mentre succeïa tot sinó ell mateix s’hagués tornat del color de les galtes de les noies presents al petó. Vegeu, aquell a qui jo faci el petó serà qui haureu de fixar-vos “oi que és mono?”.

Un cop ja eren lluny d’aquell acalorament juvenil, en Mikhail va reprovar l’actitud de la seva filla.

- Pare, que no som parella!!

- Ja ho sé, però em fas sentir incòmode. No sabia què fer ni on mirar. M’ha semblat com si ho haguessis fet expressament...

- Au va, no em diguis que et fa vergonya que la teva filla et faci un petó en públic? Em tractes com si jo no fos filla teva! Com si fos una altra i tinguessis por que algú et veiés. De vegades, et noto estrany. Sobretot amb els teus informes tan secrets...com si t’amaguessis després d’haver fet una entremaliadura...

- Com han anat les classes? –Va dir per canviar de tema. De fet, ell en sabia un munt de fugir d’estudi.

De cop i volta li va sonar el mòbil. Un missatge l’avisava que hauria de passar per apartat de correus perquè acabava d’arribar una carta des de l’estranger.

Mikhail no sabia què fer. De sobte, li va dir que l’hauria de deixar-la perquè l’havien avisat de l’hospital i que hi havia d’anar per un cas urgent. Ja es trobarien a casa.

Hannah va arronsar les espatlles, hauria de tornar tota sola, com sempre, cap a casa. Ara ja tenia el que volia: totes les tontes –menys ella- de la classe amb una enveja que les tindria ocupades una pila de dies...

Ell es va afanyar per poder donar una bona excusa en tornar a casa.

Era una carta escueta. Un col·lega seu de l’Hospital Psiquiàtric de Moscou.

“Benvolgut Sr. Todorov. Li comunico que la seva esposa Ludmila està ingressada al nostre Hospital a causa d’un xoc emocional molt greu. La seva filla va ser trobada estrangulada en un hotel de luxe de Moscou. Està en tractament. En cas que no se’n pugui fer càrrec directament, el nostre humil hospital li agrairia un donatiu ja que des que el país va entrar de ple al salvatge capitalisme, l’estat no destina res a Salut. Rebi el meu pèsam per la pèrdua de la seva filla. Dr. Ulianov”.

No sabia si alegrar-se’n o plorar. Va sortir de l’establiment per poder estar una estona a soles. Ludmila estava destrossada. De fet, mai no va estar bé del tot. L’ambient familiar, amb la seva mare i tots els amants pel mig –ell mateix-, ho van esguerrar tot. La Ludmila era fruit de les bogeries de joventut de la seva mare Tamara. Era injust que ho pagués l’Irina ja que aquell casament mai no s’hauria d’haver celebrat i la Ludmila hauria d’haver estat la primera en oposar-s’hi. Ara ja era massa tard per lamentar-se’n. Mirant-s’ho fredament, em Mikhail se sentia un pèl més alleujat que en la darrera carta tan positiva. Sempre li havia semblat que tenia un deix de falsetat. De sobte va fer un cop d’ull al rellotge i va comprovar que li quedava ben bé un quart d’hora abans el banc no li tanqués. Havia de posar punt i final al seu passat. Faria una transacció de darrera hora. Canviaria xeqels israelians per rubles i l’enviaria a l’adreça del remitent: Dr. Ulianov de l’Hospital Psiquiàtric de Moscou. Va estendre un xec barrat al portador de 3000 rubles.

Un cop al carrer, va inspirar una bona glopada d’aire i va emprendre el camí cap a casa.

Com a metòdic que era, va guardar la còpia del xec. “No sabia mai si ho necessitaria...”.

Un cop a casa se’n va anar directament al seu escriptori.

La seva dona l’estava esperant, dreta, amb la mirada severa.

- Encara tens pacients a l’Hospital de Tel Aviv?

- Ah, què?...Ah no... Un col·lega a qui li vaig visitar una pacient...

- Amb el número de Col·legiat supès temporalment?

- Sí... era un cas d’urgència en el qual ell no la podia avisar i, em va demanar que la visités a casa seva... –va mentir.-

- Ah...com que la nena m’ha dit que has hagut d’anar-te’n a l’Hospital...

- Era un dir...

- Perfecte. –I mentre estava a punt d’anar-se’n cap a la cuina a acabar de fer el dinar, va afegir amb to de misteri... – M’ha trucat el Doctor Igal Hayim...

- I què t’ha dit?

- Que pots tornar a fer de doctor d’una manera legal, han arxivat la denúncia.

- Era el més lògic. Ja saps que moltes vegades, els pacients s’inventen coses.

“I els doctors, també”, va pensar per dintre seu.

Aquell dinar, ja no seria com els altres, freds i distants. L’harmonia prendria un to d’alleujament definitiu.

Comentaris (2)06-11-2011 21:45:21TROSSOS

Pell nova

El pis de Iafo havia quedat obsolet després del naixement de la seva filla. A més, la seva dona havia aconseguit feina a un Hospital important del nord del país i calia traslladar-se. Ell, en Mikhail també havia pujat esglaons en la seva professió. En comptes de fer de llepaculs al psiquiatre oficial, ara treballava a l’Hospital universitari de Tel Aviv, recomanat per un antic col·lega de la facultat.

Aquella feina li feia una il·lusió especial i la volia conservar tan com pogués. No era per sempre, també era de contracte -fins que no es jubilés aquell conegut de la facultat. La filla, també la veia d’una manera diferent; com també la seva nova dona. Les concebia com una mena d’inversió de futur. La Ludmila, en canvi, era un pou sense fons. Un pou de misèria del qual ell en va fugir quan va aconseguir bitllet cap a l’estranger. Volia desfer-se del passat tal com una serp es desprèn de la pell vella.

En moments d’impàs quan no sabia a què dedicar-se, en comptes de llegir llibres, feia cartes. Cartes per mirar d’explicar a la seva dona de Riazan que es treiés del cap això dels diners. Que intentés trobar un altre home o en els pitjors dels casos que mirés de sobreviure com pogués fent feines decentment remunerades. Aquell matrimoni estava pensat per distreure en Mikhail de la Tamara i la Ludmila de n’Andrei. Per res més. Ell continuava fascinat per aquella donassa de caràcter fort i immensament tendra al llit. Madura. Amb la dona de Tel Aviv, la infermera, tenia un perfil bastant semblant a la seva antiga amant, potser per això es va deixar engrescar per aquella dolçor que li acaronava els polsos mentre dormia, pensarós, a les seves cuixes.

Semblava Beethoven amb tants esborranys fets i cap d’enviat. Era una persona tan llonze que no tenia collons per dir-li les coses clares. No feia allò que predicava als seus pacients –pobres pacients!-: Val més posar-se vermell un sol cop que groc moltes vegades.

"Hola Mikhail. L’Irina ha deixat els estudis. A més de ser massa cars per les nostres butxaques són inútils pel futur que els espera. La màfia hipoteca la seva joventut. Vàries noies de l’edat de l’Irina van ser temptades amb sous elevadíssims a Europa i han tornat dintre de fèretres, amb la cara desfigurada i violades. Aquest és el futur per a les noies d’avui. Per què llençar els diners? A la Tamara li va molt bé el negoci d’haver-se casat amb el teu germà. Tant que va fer-me una donació econòmica inesperada. La nena treballa als vespres en una barra d’un Pub musical –almenys té una mica de diners per comprar-se roba-. Volien noies ben plantades, deia l’anunci –es veu que la bellesa atrau la clientel·la...-. Ara estic fent un curs per aprendre a brodar, diuen que els turistes aprecien la costura tradicional russa. El curs és gratuït i el paga una organització benèfica privada –pots comptar, la màfia!-. No cal que et preocupis per nosaltres, de fet no ho has fet mai... A reveure, Ludmila".

Què li havia de dir? Ella mateixa havia fet el primer pas per deixar morta la relació. Amb les seves respostes d’informe mèdic, també. Encara no entenia perquè ella li contestava les cartes, una altra dona l’hauria enviat a la merda! Reia per sota el nas, malèvolament. Potser era per què encara l’importava?

Aquella carta era massa positiva. No podia ser que una llar tacada per la desgràcia, de cop i volta, fos pròspera. Bé que era cert que moltes noies queien en xarxes de prostitució forçada, a Israel mateix sense no anar més lluny. Que si no tens padrins o véns recomanat de feina, poca. Però allò de la bellesa i el Pub musical no calia ser gaire tonto per saber que es tractava d’un eufemisme de prostitució. Una barra d’un Pub? Si no era en local Streaptess... Un somriure de murri més... ja no enviaria cap més carta.

Comentaris (2)05-11-2011 19:04:33TROSSOS

Confort

- Mikhail, és hora de sopar!

Havia cridat la seva flamant “nova” esposa.

Ell, tot solet, dipositava les cartes secretes en una agenda amb clauer provisional.

Havia fet sort a la Universitat de Tel Aviv Una infermera de la mateixa edat que ell que treballava fent hores extres als cap de setmana a una de les moltes clíniques privades de la macro ciutat, s’havia rendit als seus peus. No sabia què tenia que totes les dones li caiguessin com mosques. Bé, totes no. La Ludmila, més aviat la hi van fer amorrar.

Aquella carta la hi van fer arribar còmplices seus del Campus Universitari. Mikhail poc hi vivia allà. De moment feia estada a casa de la seva dona, un pis de lloguer als afores de Iafo. Mentre, havia llogat, a esquenes de la seva dona, un apartat de correus perquè els aires glaçats de Riazan no pertorbessin el confort anhelat. La seva dona, a més, li havia aconseguit una feina d’ajudant de psiquiatria a la Clínica “Moscou” amb un contracte de 6 mesos –de moment.

Ara, estava fullejant la darrera carta arribada a les seves mans.

“Estimat espòs.

La nostra nena ja ho ha deixat de ser. Està a punt de deixar l’educació primària.

El pis –el bloc de pisos- on vivíem se l’han quedat uns promotors estrangers i ens n’han fet fora. No tenim cap lloc on estar-nos. El preu de la vida ha pujat molt amb l’obertura capitalista. I benestar social ajuda cada cop menys. A la nit anem a un alberg per a gent del carrer i de dia fem el què podem... mentre la nena acaba l’escola jo vaig a recollir cartrons per vendre’ls i, en trec alguna xavalla.

L’altre dia vaig parlar amb ma mare i em va mig dir que m’aconseguiria un pis d’una sola habitació per a mi i la nena. Dic, m’aconseguiria perquè està clar que tu ja no hi pintes res. Les teves promeses van ser buides des del primer petó.

No cal que et demani res dels teus progressos professionals ja que deus continuar essent un perdut sense ofici ni benefici. Quan no puguis sobreviure, tornaràs a pidolar a les mans de la mare.

Amb afecte, Ludmila.”.

- Mikhail! Que no tens gana?

- Sí, ja ho crec, ara vinc...estava ordenant uns informes de la Clínica! –va cridar-li des del seu nou escriptori.

Comentaris (2)04-11-2011 18:40:07TROSSOS

Lacrimosa

La Ludmila estava negra. No sabia com treure-li res d’aquell sòmines d’home. N’Erikovich era un malparit i maltractava la seva dona en presència d’altres col·legues per fer-se veure com n’era de valent. Però, li enviava diners. Era un desgraciat i ni que fos per quedar bé amb els altres i poguessin dir “quin detall té amb la seva dona”, es treia el menjar de la boca.

Però en Mikhail, pel que podia veure, era un desgraciat tant si vivia amb ella com no. Estava cansada, esgotada de llegir totes les cartes amb la mateixa cançó. Una rere l’altra, amb el mateix to de veu paternalista. Fins i tot, quan vivien junts després de casar-se, a ella li va sortir una inflor al pols esquerre del front i ell, li va dir com traient-se-la de sobre: a mi també em passa. Des d’aquell dia, ja no li va preguntar res. Si tenia un problema anava directament al metge que, segur a ell no li passava.

Mentre rellegia la darrera carta de posat paternalista que li enviava, va recercar totes les altres cartes. Avui no hauria d’anar a cercar un full de diari per encendre el foc de l’estufa. Ja tindria material! Li faria una carteta cada ix temps per posar-lo al corrent de les novetats...les mateixes novetats de pobresa i misèria.

Què li podria explicar? Que l’Ajuntament els tallava l’electricitat perquè les infraestructures s’aguantaven amb saliva. Que no podien pagar-se el luxe d’una mica de calefacció perquè no els arribava les almoines de benestar social fins a final de mes; no podien fer servir gas butà perquè la cuina no ho permetia. Una estufeta de llenya que escalfava tota l’habitació i a més, també podria coure algunes fulles de col i unes patates per entretenir la gana. Almenys la nena feia els àpats a l’escola quan el temps atmosfèric ho permetia.

L’ajuda familiar era nul·la. Sa mare la tractava com si estigués infectada d’un mal lleig; el seu marit, si podia i la seva esposa no ho veia, abusava de la seva cunyada impunement. Un cop va sentir d’una amiga de sa mare, que moltes dones quan el seu marit era fora de casa llargues temporades, es feien regalar coses per altres homes a canvi de sexe. No calia fer-ne tants escarafalls per això! El problema de tot plegat era que n’Andrei no li donaria res de res. A la Ludmila més aviat li feia fàstic, aquell home! La seva tia no en volia saber res d’ella. Feia molts anys, la seva mare li havia explicat que la seva germana, li havia suggerit que avortés ja que la Ludmila era una filla estava concebuda fora del matrimoni i, allò era pecat. Tan pecat era, que la tia Tatiana, amb els temps difícils es dedicava a la prostitució i era mare de molts fills il·legítims i no per això se n’havia desfet.

“Fa fred!, hauré d’encendre l’estufa...”.

Comentaris (4)03-11-2011 20:03:16TROSSOS

Excuses

Benvolguda Ludmila.

Ara no tinc gaire temps per fer-te gaires explicacions, però quan me’ n sobri, no dubtis que m’hi posaré.

Mikhail.

Mikhail no sabia com desfer-se d’aquella molèstia. Aquella pedra a la sabata que li havien ficat sense saber com. Encara no entén, assegut al seu escriptori de la residència d’estudiants de la Universitat de Tel Aviv, com permetia que es fiquessin amb la seva vida.

La seva antiga amant li va adjudicar una nena de 15 anys perquè el distraiés mentre ella es folrava de valent amb un oficial d’alt rang de l’exèrcit rus. Es va casar per diners i això, en Mikhail no ho podia suportar. Eren tres germans. El gran era militar, el segon volia ser metge com el pare i, el tercer, poeta. El poeta es va graduar en matemàtiques a la Universitat de Moscou i va acabar exercint com a professor de secundària en un institut estranger. El segon, el doctor, va triar Psiquiatria però les places de Riazan ja estaven ocupades per l’elit del moment i, per tant, ell, s’havia d’espavilar en un altre lloc. En vistes que la seva estimada i veritable amant, li feu el fum amb el seu germà Andrei, ell va triar anar-se’n a Israel. La seva família no era jueva però considerava que era un país prou gran com per acceptar un nou científic. El que no sabien els científics israelians era que la ciència del Dr. Todorov era l’equivalent d’un noi a punt d’entrar a Batxillerat. Poca paciència, anàrquic, lent, tossut i amb una vista prou curta per no saber allò que tractava. Tots havien acabant fent carreres de rellevància. Ell, en canvi, va triar repetir i, de vegades, les repeticions, cansen.

Al final va estripar la carta que havia acabat amb desgana.

No sabia què cony dir-li a aquella nena que havia crescut. Tenia 20 anys. Era una nena temptadora, això cap home amb seny, no li ho discutiria. Amb els seus 15 era tota una doneta. I ell, un gamarús, hi va caure de quatre grapes. De ben segur, la seva mare la va engrescar de valent:Casa’t amb el doctor que de ben segur en trauràs un bon partit i el doctor, va agafar els patracols i se’n va anar a convalidar les assignatures a Israel.

Abans d’anar-se’n a l’exili, l’havia deixat prenyada. Havia cardat dies i dies amb una excitació de boc infernal. Era com un possés. No podia parar. El que no entenia ara, era com li costava tan escriure-li quatre ratlles per d’enviar-la a dida o si més no, tenir-la entretinguda una altra pila d’anys.

“Estimada esposa. Els israelians tenen un nivell d’estudis molt alt. No n’hi ha prou d’omplir instàncies i fer pagaments per tal que et reconeguin l’esforç que has hagut de fer al teu país sinó que t’obliguen a tornar-te a presentar a l’examen. Si et dic això és perquè he hagut de tornar de cap i de nou a fer l’especialització. Per això mateix, no tinc prou temps per dedicar-te i, encara menys, per passar-te diners. Faig feinetes per tal d’aconseguir manutenció ja que no tinc dret a beca. Jo no sóc jueu. (Hauria d’haver-me dedicat a la política, amb tantes mentides com dic no tindria cap mena de problema...però les dones...són molt intel·ligents, rumien massa...). Però estigues segura que el primer sou que cobri te’l destinaré a tu i a la nostra preciosa nina.

Ja m’aniràs explicant els seus progressos. Espero i desitjo que de gran serà doctora. (Què cony li haig de dir si no la conec de res! Només sé que és una nena mocosa –com la majoria d’infants-, plena de pixats pudents i mans barroeres).

Tot senceret, Mikhail”.

Comentaris (2)01-11-2011 19:35:37TROSSOS

Secrets

Estimat Mikhail.

No entenc que no tinguis temps per dedicar-me quatre ratlles.

Ja sé, ja sé, tens molta feina amb això de convalidar tantes assignatures per poder exercir com a Psiquiatre, però una cosa no treu l’altra. Quatre ratlles només són quatre ratlles. No sé si et trobes bé, si vius en un forat o si menges bé..

Encara recordo, els plats que et feia, copiats de la mare i d’altres, posats de la meva part, inventats. Mai et queixaves de res però sé de debò que vas marxar de mi, perquè no t’hi senties còmode. I per això et vas casar amb mi? Per poder-me retreure quant infeliç eres!

Fa cinc anys que vas anar-te’n i encara és hora que em passis alguna mensualitat. Tothom ho fa. L’Ivan Erikovich va emigrar a França i malgrat no tingui res per posar-se a la boca, li envia diners a la seva dona. Des de quan has fet el mateix? Només em véns amb mentides i fugides d’estudi. Aquest silenci forma part de la manera particular d’esquivar la teva responsabilitat!? Sóc la riota de tot Riazan. Tothom sap que ma mare et va persuadir que et casessis amb mi per allunyar-me del meu padrastre, és a dir, del teu germà! Quin porc és n’Andrei! I és encara, quan em veu passar pel carrer, tota atrotinada per la roba que m’haig de sargir perquè no tinc diners per comprar-me allò més indispensable, em repassa de dalt a baix. Si estic fent cua amb el cupó de racionament, se m’enganxa per darrera i em rebrega tota com si de fet, no tingués marit. I de fet no n’he tingut mai cap. La mare em va fer casar amb tu per poder estar sense cap competència femenina a prop del teu germà, un militar adinerat. Tu, un desgraciat, que no vas saber fer mai la teva feina i no tenies on caure mort, no et volia ningú i per això, vas decidir emigrar ben lluny, allà on ningú pogués conèixer la veritable persona que eres!

La nena ja ha començat anar a l’escola. Almenys allà té un parell d’àpats assegurats els dies lectius. L’altra cosa, són els dies que no pot anar-hi per la gran quantitat de neu que hi ha acumulada al camí. Encara em ressonen les míseres paraules que em vas etzibar en la darrera carta: “Doncs, posa-li calçat!”, quin, et pregunto? Potser hauria de robar els diners per poder-los-hi comprar...Encara no recordes, que la mare em va treure de l’escola perquè l’ajudés a preparar el casament i quan es va instal·lar, se’m va treure de sobre amb l’excusa de les grapes del teu germà! Potser no saps, que mentre encara no eren casats, el teu estimat germà em va violar. Saps quants anys tenia jo? 12, 12 anys.!! Encara t’agrada ma mare? Doncs has de saber que quan l’Andrei no fa nit a casa, ella va al llit amb altres homes. Tu mai vas ser el seu amant predilecte. A tots els ho diu! “Ho fas tan bé, que ho repetiria fins que el món s’acabés”. Aquesta és la lletania que els diu un cop han consumat l’acte... la teva estimada amant té de tot, més del que realment necessita. La quincalla me la dóna a mi. Els té tan domats que fent el ploricó, de la pobra esposa sola, s’ha fet d’or amb els pagaments i propines a canvi de sexe i, tu no vas ser pas diferent. A tu, et deixa per terra davant dels altres. Com m’agradaria que ho poguessis sentir amb les teves orelles , sense intermediaris com jo.

Au sí, ara ja podràs llençar aquesta carta perquè quan et venten les veritats com aquesta no les vols saber.

Sempre teva, Ludmila.

Comentaris (0)30-10-2011 13:15:08TROSSOS