La Jehudit estava cansada de mirar les quatre parets durant tot el dia. Aquella decoració tan cursi de l’habitació on estava ingressada.
Feia dies que ja no estava a la UCI. Havia millorat
Tenia dies de tot, però guanyaven la pesantor enorme i les ganes de plorar. No sabia què li passava. No suportava la inactivitat, no fer res era tan absurd!
Va demanar per Misgueret, aquella neuròloga que semblava una psiquiatra per parlar-hi.
Ara anava atribolada, amunt i avall, amb cara de no ser-hi.
- Què vols...? –va dir la doctora amb un to “d’ara què vols”-.
- Voldria sortir a fora una estona. Aquesta cambra m’ofega.
- Ara? És de nit!!!
- M’importa un rave si és de nit, des que vaig entrar en aquest hospital, tot ho he trobat “de nit”! Si vols que m’hi acompanyi alguna auxiliar...o prefereixes que surti sense permís i ja no hi torni a entrar? Me’n podria anar de la llengua i dir al teu superior, si és que n’hi ha algun, que em vols tenir ingressada per poder experimentar amb la medicació...tinc raó, oi? Es pot denunciar?
- Jo no estic experimentant, noia!
- Ah no?...-va dir ensenyant-li unes noves pastilles.
- D’on ho has tret això?
- M’ho va portar un home...crec que tu el coneixes bé.
- El Dr. Raphiq?
- Quin vols dir, aquell àrab? No, aquest no portava bata. Sol anar amb un jersei coll alt fosc i una americana beix..
“En Mikhail!”...
Misgueret li va caure l’ànima a terra. En Mikhail tornava a fer de les seves amb la medicació! Creia que les pacients com que no hi eren totes, sempre podria donar una excusa en cas que elles el denunciessin; en el seu passat ja havia tingut jurisprudència.
- M’hi deixaràs anar?
- Sí... Una cosa només. Te les has pres, aquestes pastilles?
- I un be negre! Tu creus que estic boja?
- Està bé. Si t’esperes una estona demanaré que et facin un vist-i-plau i podràs sortir l’estona que vulguis. Però t’hauries de vestir...
- No tinc roba.
- És igual, espera’t...
Misgueret estava a punt de rabentar d’ira! No sabia com Tzaror havia aguantat tant aquell desgraciat. Només feia dues setmanes que vivien junts i ja en començava estar tipa. Ja li havia dit la Raquel: llavors desitjaràs treure-te’l de sobre.
Va anar a la Boutique de la planta baixa de l’Hospital. Allà hi tenien de tot. Va comprar roba com si la comprés per a ella, car no sabia els gustos de la pacient. Allà mateix hi va trobar, xafardejant, el jove Fuster i la glacial –en aparença- Amir. Tenia ganes d’esbravar-se de tanta impotència...però no ho va fer.
- Enric, t’haig de demanar un favor.
- El que vulguis Míriam.
- Vigila’m de lluny a la Jehudit. Vol sortir una estona a fora.
- Que no té roba?
- No! El seu amic va venir de visita i no n’hi va portar... M’hi voleu ajudar a triar-ne? Jo faig el que puc però no sé si encertaria el seu gust...és tan jove!
- No pateixis.
N’Enric Fuster va fer la seva. Va agafar la roba que Misgueret havia rtiat i la va deixar allà d’on l’havia tret.
- Me l’enduré a sopar –va dir decidit el doctor Fuster-.
Les dues dones van mirar-se incrèdules. Tant l’una com l’altra haurien volgut sentir això....Fins i tot, la tonta de la Hannah volia ésser convidada...sense gaire èxit.
- On la duràs? No saps gaire hebreu!
- Ella me n’ensenyarà. I vosaltres no sabreu cap lloc que sigui tranquil i bonic?
- No...però li ho pots preguntar a Tzaror, avui està de guàrdia.
- Ah, entesos...
Tzaror, darrerament demanava fer més guàrdies del normal. A casa només hi era ella. El cap buit de la Hannah se les campava sola a Netania i el seu maridet, vivia amb Misgueret.
- Tzaror, ani iokhel ldaver imej צרור, אני יוכל לדבר עמך??
- Ken כן .
- Bebodded בבודד .
Va trobar-la xerrant amb Jehudit. Parlaven de coses de dones però d’una manera molt encesa i apassionada. Tzaror estava desfeta. El seu ex feia de les seves, sense permís.
- Saps d’algun lloc bonic i econòmic per dur algú molt especial a sopar?
- A Haifa mateix o més lluny?
- No sé...si pot ser que hi hagi transport...
- A Acre, en sé d’un lloc fantàstic, però has d’agafar el tren... no és gaire lluny.
- Hi ha tren durant tota la nit?
- No. Hauries de tornar demà al matí ben d’hora... A qui has convidat?
- A la noia amb qui estaves parlant...
- No pot sortir de l’hospital..
- Misgueret li ha donat un permís especial. No pateixis, ja saps que me’n puc ocupar perfectament.
- No ho he dubtat mai, això. Però les normes són per a tothom. Mentre ella segueixi ingressada sota vigilància mèdica, no pot sortir.
- Jo també sóc el seu metge...
- Bé, d’acord. Vine et faré un plànol del lloc.
Tzaror va cedir. Ella també hauria volgut que aquell jove l’hagués convidada. El lloc triat va ser aquell hotelet amb restaurant i vistes a la badia de Haifa...
Misgueret va portar-li la roba. En va quedar molt contenta. No sabia que la roba no l’havia triada pas ella sinó el seu admirador secret.
- Et recomanaria que et dutxessis abans, la roba et quedarà millor. –va dir-li Misgueret sabent la finalitat de tot plegat-.
- Has encertat de mig a mig, la roba. Et deu haver costat molt cara, oi?
- No pateixis pel preu...
- Però per sortir a la terrassa ja n’hauria tingut prou amb un vestidet i un jersei....
- Aquesta roba no és per sortir a la terrassa. Au, dutxa’t que la nit és jove...
No va es va fer pregar més. Entre la roba hi havia un xampú olorós que sortia del normal higiènic de l’hospital. Estava fet de rosa mosqueta; els cirurgians l’usaven com a cicatritzant. En mitja hora va quedar llesta. Algú molt oportú, havia deixat sobre la lleixa del lavabo un tubet de perfum floral. I damunt del llit, un paquet misteriós. Com tota ventafocs, ara caldria emprovar-se sabates. N’havien de ser unes que lliguessin amb el conjunt vaporós. Unes sandàlies lleugeres com les de quelasevol dea atenenca..
Ara ja podria sortir a sopar. El braç de l’acompanyant l’esperava al vestíbul.