La senyora li va fer gràcia la nova adquisició. “Si la senyora li agradava...ningú no li diria que no!”.
- Ja ets obedient, noia?
- Sí ja ho crec, senyor.
- Perquè les coses rutllin tots han d’anar a la una. Sinó malament rai.
- No pateixin. Sóc de bona pasta.
- Doncs l’haurem de tastar, oi pare? –va proposar un dels fills grans del fabricant-.
El senyor Enric va estavellar la seva mirada contra aquell nen malcriat que insinuava coses deshonestes.
- Au, noia, ja et pots incorporar a la teva nova feina. Us podeu retirar, per ara, no feu falta. Per cert, aquesta noia té nom?
- Sí. Em dic Glòria. –Va dir tota decidida-.
- Doncs, Laura, fes-nos una bona minyona de la Glòria.
- No patiu pas, senyor... Mmm, senyor, li hauríem de demanar una cosa... Pot la nova minyona agafar una mica de palla seca per fer-se un matalàs?
- I ara!! Palla seca? De qui ha estat aquesta idea?
- ...De la senyora...
- Res de palla. Aquí som civilitzats, no pas uns animals de pessebre!
- Com vulgui, senyor...
Des d’allà mateix, el senyor Enric va donar l’ordre que la minyona de més edat, la Sancha, una castellana que ja parlava català com la resta de minyones, li fes un matalàs de llana. Tenia permís del senyor i allò anava a missa.
Mentre la Sancha li feia el matalàs, ella va anar per feina, al cobert. Tenia molta traça ordenant les eines. No hi havien tingut ningú que tingués un cervell amb tanta idea. Va dividir el cobert en dues zones. La de les eines que, d’un cop de vista es poguessin veure totes i, la seva, allà on dormiria. Va demanar permís per fer-hi un envà de pedra amb una porta per poder separar de corrents d’aire. Aquella noia semblava un manobre. També, hi va voler una finestra que servís per a la ventilació. I una estufa pels dies freds –la resta de personal s’ho mirava amb els ulls esbatanats. A les seves habitacions no tenien res del que aquell nap buf demanava. Però als senyors els havia entrat bé i aleshores s’haurien d’aguantar.