La contemplació és bonica. Veure la vida com un un passe d’imatges quietes, amb moviments imperceptibles: la translació de la Terra. Fullejar les pàgines d’un diari personal, el dolor del temps esmerçat endebades, les esperances cap a un camí profitós de sol i placidesa en que el tot s’atura. No hi ha res al meu voltant! El blanc expulsa la llum sobrera cap a fora, ens fa el buit, ens esterelitza: les ferides es curen, de dins cap a fora, m’havia dit una infermera... De dins cap a fora, el cor també hi batega.
Quan plou, el degoteig persistent de les gotes a les plantes abocades a sol i serena, regalims cristal·lins, contemplen l’escena. Com es gasta el bolígraf, de plàstic transparent, mentre s’escriu apunts, poesia o història; quan et prens una medicació llarga i pesada... Al principi, tot va a gambades de gegant, però si enxiqueixes el temps, s’obra l’infinit. Com un rellotge de sorra, la sorra de la qual cau a càmera lenta dins el temps..., en compta gotes.
El moment passa ràpid però, quan és a càmera lenta, és infinit.
