Des que els senyors van sentir parlar d’un mètode higiènic molt útil i eficaç com és el raig a pressió com els que utilitzen als manicomis, ara l’han institucionalitzat pel seu seguici de criats. Ells però, continuen utilitzant la banyera que hem d’anar omplint i buidant, escales amunt i avall, plens de suor provocat pels vapors de l’aigua calenta, que ens va mullant tota la roba i els deixa, davant dels seus ulls inquisidors i pecaminosos, les nostres intimitats femenines.
Al principi, ens van posar un raig a pressió i una aixeta, però l’aigua sortia glaçada a tota hora, 365 dies l’any. L’habitació era molt petita, fosca, sense llum i una finestra on hi passava un gat amb la cua dreta. Per tenir llum ho havies de fer al matí, a una hora on no podies estar per a tu i els quals els senyors impertinents et demanaven la lluna en un cove. A la nit, en plena nit fosca i freda , amb l’aigua glaçada, no podies. Era obvi que ells no pensaven banyar-s’hi sense calefacció, però els criats i sobretot minyones, que érem més forts i acostumats a les intempèries, sí. Però es van equivocar. Al primer intent, vam desistir i els vam dir que si no ho arreglaven, no hi entraríem més. Faríem vaga i que si fèiem pudor, s’havien d’aguantar.
Ens van abaixar el sou i les racions de menjar. Van exercir la força contra nosaltres. A la cuinera, una dona ja gran la van acomiadar per negar-se a fer servir la dutxa: francament, ella podia rentar-se a la cuina, allà tenia aigua calenta a la pica, però es va solidaritzar amb les joves i van fotre al carrer. Al cap de pocs dies, ens va arribar un telegrama d’una filla monja dient-nos que havia mort. Ells ens necessitàvem per fer la majoria de coses de la casa. I nosaltres necessitàvem els seus diners per viure.
Era una bona cuinera!
I ens vam negar a menjar. Vaga de fam. I d’aigua.
Volíem una dutxa amb condicions, neta, sense racons per on s’hi posava la pols i les....a-ra-nyessssssssssss!!!!
Això no estava fet per a mi! Un dia, després que els senyors van afluixar la seva tossuderia i ens van condicionar la dutxa, amb la possibilitat de tenir aigua calenta, un vidre opac, una porta que tanqués i un llumet per veure-t’hi de nit, m’estava dutxant amb tota normalitat fins que es va presentar una senyora, amb 8 potes i 8 ulls, grossa com una dona prenyada, plena de fils que corria per la paret cap a mi. Vaig fer un crit tal, que tothom va fer cap a la dutxa pensant-se que el senyoret Ton, molt conegut entre les minyones més joves que jo, com un faldiller sense remei, m’havia fet quelcom....però no. Una indesitjable aranya, només. Adéu, xafarderies. Quina pena!
Des d’aleshores, abans d’entrar a la dutxa miro per tots els racons a la recerca d’aranyes fastigoses...perquè llavors tinc malsons a la nit, i no voldria despertar als senyors per una ximpleria, tal com em insinuar al seu moment, amb el seu particular rin-tin-tín d’autosuficiència.
