login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

6 d'Elul (I)

No sabia com podia ser de dolent triar aquest dia justament per anar a allistar-se a l'exèrcit.

Sa mare no li va consentir mai cap ofici perillós. La tractava com una peça de porcellana. No podia córrer. Ni nedar sola i encara menys, allistar-se a l'exèrcit. Sort que no en sabia res de res, dels seus propòstits. Vivia molt allunyada de la realitat. Sempre l'havia educada per ser una noia d'interior -massa proteccionista. Una noia que no es fongués en nervis innecessaris. Va ser una imprudent, sobretot, no explicar-li tota la veritat. La volia sana, sense daltabaixos emocionals.

Per això, na Judith se'n va anar de casa. Notava que era una cosa rara a tots els ambients que intentava freqüentar, d'amagades. Ningú no entenia res de la seva manera de sobreviure. Va ser molt expeditiva. Poc natural en ella.

Va anar a l'estació d'autobusos més propera de casa i va agafar un bitllet cap al desconegut. No sabia res de res, però tenia una fita: Anar a l'exèrcit. Les dones que ho volen, hi van dos anys, a Israel. Allà aprenen de tot. A sobreviure i de moment en sabia molt...d'aguantar a la seva rampelluda mare.

Francament la seva mare li hauria dit que la veia malament -nerviosa... Quin delicte! Es va llevar d'hora aquell dia, com mai ho hauria imaginat. Massa d'hora...encara era fosc. Sa mare, dormia profundament al seu llitet i, ella talment com un gat, es va esmunyir en la nit. Això sí, els gats estaven de festa!

6 d'Elul. Marxava feliç. Amb pas decidit. Per fi seré lliure! El mes d'Elul és el mes de fer les paus amb tu mateix abans no començi el nou any. Tot era perfecte.

Va asseure's al passadís. Allà sempre és un lloc agradable. Si mai hi ha un atemptat, els vidres no s'estrellen contra teu. També li agradava el lloc perquè l'aire acondicionat no era tant fort. Encara estaven a l'estiu!

Era cert. Estava molt nerviosa i notava un ambient estrany dintre d'ella. No l'havia sentit mai. Li rondava un no sé què, una mena de pesantor. Era l'emoció pensava. I es va deixar portar pel soroll del motor i perquè tenia son.

Tanta son que quan va obrir els ulls estava en un lloc molt estrany. Tot blanc. "Potser estic en un somni". Sentia un soroll de gent molt esmorteït. Arreu, tot es bellugava...semblava com si estés en un eixam d'abelles i ella una trista larva entaforada en un forat. El cap li feia mal. Es va veure a si mateixa, plena de tubs. Es va espantar molt. Portava una via al canell esquerre. No semblava un somni, allò era real!

Al cap de poc, va apropar-s'hi un jove molt ben plantat.

-Em dic Ibrahim Raphiq. Com et trobes, Judith?

-Què ha passat? Hi ha hagut un atemptat, oi?

-No. No saps què t'ha passat?

-He matat algú?

-No.

-Doncs no em miris així! Jo no sé res!

-Saps on anaves?

-Sé que he agafat el bus a Netania, era de nit... poc més. Sé que estava molt cansada, com si el dia abans hagués fet molt d'esforç...

-No recordes res més?

-No.

-Tampoc recordes on anaves?

-No. De moment. De veritat, que no ha passat res? Sembla com si m'haguessin trinxat els ossos.

Na Judith s'intentava examinar tal com li feia fer sa mare.

-Què m'ha passat? Tinc les galtes mossegades! Ahhh..i em va mal la llengua.

-Sí. Les tens mossegades.

-La boca, en general, em fa mal. És com si m'haguessin apallissat. Tinc un gust de sang que no em puc treure. Però digues, què m'ha passat?

-Descansa, Judith. Ja en parlarem més més tard.

-On estic?

-A l'Hospital de Haifa...-va dir tot acomiadant-se-li.

Comentaris (0)26-03-2011 19:09:506 ELUL

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: