Benvolguda Ludmila.
Ara no tinc gaire temps per fer-te gaires explicacions, però quan me’ n sobri, no dubtis que m’hi posaré.
Mikhail.
Mikhail no sabia com desfer-se d’aquella molèstia. Aquella pedra a la sabata que li havien ficat sense saber com. Encara no entén, assegut al seu escriptori de la residència d’estudiants de la Universitat de Tel Aviv, com permetia que es fiquessin amb la seva vida.
La seva antiga amant li va adjudicar una nena de 15 anys perquè el distraiés mentre ella es folrava de valent amb un oficial d’alt rang de l’exèrcit rus. Es va casar per diners i això, en Mikhail no ho podia suportar. Eren tres germans. El gran era militar, el segon volia ser metge com el pare i, el tercer, poeta. El poeta es va graduar en matemàtiques a la Universitat de Moscou i va acabar exercint com a professor de secundària en un institut estranger. El segon, el doctor, va triar Psiquiatria però les places de Riazan ja estaven ocupades per l’elit del moment i, per tant, ell, s’havia d’espavilar en un altre lloc. En vistes que la seva estimada i veritable amant, li feu el fum amb el seu germà Andrei, ell va triar anar-se’n a Israel. La seva família no era jueva però considerava que era un país prou gran com per acceptar un nou científic. El que no sabien els científics israelians era que la ciència del Dr. Todorov era l’equivalent d’un noi a punt d’entrar a Batxillerat. Poca paciència, anàrquic, lent, tossut i amb una vista prou curta per no saber allò que tractava. Tots havien acabant fent carreres de rellevància. Ell, en canvi, va triar repetir i, de vegades, les repeticions, cansen.
Al final va estripar la carta que havia acabat amb desgana.
No sabia què cony dir-li a aquella nena que havia crescut. Tenia 20 anys. Era una nena temptadora, això cap home amb seny, no li ho discutiria. Amb els seus 15 era tota una doneta. I ell, un gamarús, hi va caure de quatre grapes. De ben segur, la seva mare la va engrescar de valent: “Casa’t amb el doctor que de ben segur en trauràs un bon partit” i el doctor, va agafar els patracols i se’n va anar a convalidar les assignatures a Israel.
Abans d’anar-se’n a l’exili, l’havia deixat prenyada. Havia cardat dies i dies amb una excitació de boc infernal. Era com un possés. No podia parar. El que no entenia ara, era com li costava tan escriure-li quatre ratlles per d’enviar-la a dida o si més no, tenir-la entretinguda una altra pila d’anys.
“Estimada esposa. Els israelians tenen un nivell d’estudis molt alt. No n’hi ha prou d’omplir instàncies i fer pagaments per tal que et reconeguin l’esforç que has hagut de fer al teu país sinó que t’obliguen a tornar-te a presentar a l’examen. Si et dic això és perquè he hagut de tornar de cap i de nou a fer l’especialització. Per això mateix, no tinc prou temps per dedicar-te i, encara menys, per passar-te diners. Faig feinetes per tal d’aconseguir manutenció ja que no tinc dret a beca. Jo no sóc jueu. (Hauria d’haver-me dedicat a la política, amb tantes mentides com dic no tindria cap mena de problema...però les dones...són molt intel·ligents, rumien massa...). Però estigues segura que el primer sou que cobri te’l destinaré a tu i a la nostra preciosa nina.
Ja m’aniràs explicant els seus progressos. Espero i desitjo que de gran serà doctora. (Què cony li haig de dir si no la conec de res! Només sé que és una nena mocosa –com la majoria d’infants-, plena de pixats pudents i mans barroeres).
Tot senceret, Mikhail”.
