Era una conversa a quatro en un restaurentó molt discret. Asseguts desparellats. A la manera del “ball de nans”.
La llum era difusa. Amb làmpades fetes d’acordeons de paper, de colors i motius florals que acompanyaven, taula sí i taula no.
La Memi, que la seva mare l’havia anomenat Maria Emília i que, tothom, per escurçar, li deia Memi, era un nom a mig fer. Les lletres per si soles no formen una paraula, מֵם en hebreu és la lletra M, formava part de la conversa desencaixada. Era una dona molt parladora quan tenia l’oportunitat de fer-ho i les condicions ambientals eren propícies. I les hi tenia. Tenia el seu amic davant seu posant cara de “què estic fent aquí?”. Ella era un tornado que ho arrassava tot. Fins i tot atreia, sense proposar-s’ho, les mirades alienes. Ho volia tot per a ella.
A la Nessy, principalment, li feia nosa la Memi, sobretot perquè la coneixia des de feia temps i sabia els artilugis per ficar-se allà on no la demanaven. A més, no estava disposada de compartir taula amb algú que pogués prendre-li aquella nova peça de col·lecció tan apreciada. Només calia veure-li la cara, si se’l menjava amb els ulls!!! No en tenia prou amb el seu amic? I per si no fos prou, esclafava indirectes d’allò més desagradables. No tenia cap mena de miraments ni consideració vers els altres. Allò de la confidencialitat metge-pacient no estava en el seu “jurament hipocràtic”. (Ara que, de juraments hipocràtics, d’ètica mèdica només per segons què. Els metges s’havien tornat tan poc ètics com els mateixos advocats).
A mesura que el rau-rau augmentava, també ho feia proporcionalment la conversa impacient. El llac estancat en llit de jaspe havia fet una petició de treva. L’ambientació càlida de la decoració oriental no estava per exaltacions. Ell no volia exaltacions. El bon menjar s’ho valia. Abans de sopar, unes noies gairebé extretes d’un dibuix a tinta japonès de tan delicades com eren, van obsequiar a les dues acompanyants, un branquilló florit de cirerer. La gràcia de l’anèctdota era en poder-ho conservar intacte fins al final de la vetllada.
Qui pogués conservar l’essència de les flors efímeres també podia estrènyer dins el seu cor aquesta qualitat natural: la bellesa del moment. I qui l’observava, el plaer de tota l’etrernitat.
Hana, flor; Mi, mirar. Va ser una festa...
