La Ludmila estava negra. No sabia com treure-li res d’aquell sòmines d’home. N’Erikovich era un malparit i maltractava la seva dona en presència d’altres col·legues per fer-se veure com n’era de valent. Però, li enviava diners. Era un desgraciat i ni que fos per quedar bé amb els altres i poguessin dir “quin detall té amb la seva dona”, es treia el menjar de la boca.
Però en Mikhail, pel que podia veure, era un desgraciat tant si vivia amb ella com no. Estava cansada, esgotada de llegir totes les cartes amb la mateixa cançó. Una rere l’altra, amb el mateix to de veu paternalista. Fins i tot, quan vivien junts després de casar-se, a ella li va sortir una inflor al pols esquerre del front i ell, li va dir com traient-se-la de sobre: a mi també em passa. Des d’aquell dia, ja no li va preguntar res. Si tenia un problema anava directament al metge que, segur a ell no li passava.
Mentre rellegia la darrera carta de posat paternalista que li enviava, va recercar totes les altres cartes. Avui no hauria d’anar a cercar un full de diari per encendre el foc de l’estufa. Ja tindria material! Li faria una carteta cada ix temps per posar-lo al corrent de les novetats...les mateixes novetats de pobresa i misèria.
Què li podria explicar? Que l’Ajuntament els tallava l’electricitat perquè les infraestructures s’aguantaven amb saliva. Que no podien pagar-se el luxe d’una mica de calefacció perquè no els arribava les almoines de benestar social fins a final de mes; no podien fer servir gas butà perquè la cuina no ho permetia. Una estufeta de llenya que escalfava tota l’habitació i a més, també podria coure algunes fulles de col i unes patates per entretenir la gana. Almenys la nena feia els àpats a l’escola quan el temps atmosfèric ho permetia.
L’ajuda familiar era nul·la. Sa mare la tractava com si estigués infectada d’un mal lleig; el seu marit, si podia i la seva esposa no ho veia, abusava de la seva cunyada impunement. Un cop va sentir d’una amiga de sa mare, que moltes dones quan el seu marit era fora de casa llargues temporades, es feien regalar coses per altres homes a canvi de sexe. No calia fer-ne tants escarafalls per això! El problema de tot plegat era que n’Andrei no li donaria res de res. A la Ludmila més aviat li feia fàstic, aquell home! La seva tia no en volia saber res d’ella. Feia molts anys, la seva mare li havia explicat que la seva germana, li havia suggerit que avortés ja que la Ludmila era una filla estava concebuda fora del matrimoni i, allò era pecat. Tan pecat era, que la tia Tatiana, amb els temps difícils es dedicava a la prostitució i era mare de molts fills il·legítims i no per això se n’havia desfet.
“Fa fred!, hauré d’encendre l’estufa...”.
