Era un taüd de parets grogues i pàl·lides, ple de llum artificial; el terra era de plàstic blavós, de textura poc uniforme -com un collage reciclat, ara que està tan de moda.
De fons, de fil musical, quelcom orquestral, molt fluix. Tampoc hi havia finestres on hi pogués entrar llum de sol. Per què el necessitava?
Li hauria pogut poetitzar la fi; tampoc m'hauria entès.
Llonze!!
Hauria hagut d'asseure'm a la cadira més apartada del passadís i de les mirades indiscretes d'aquella dona que construïa carpetes d'historials en un lloc un xic apartat, una tauleta, en un racó clar.
Amb la mà dreta, hauria fet una incisió neta al braç esquerre. Amb pauses com en un recital musical. Parlar, encara que ell no entengués res, com sempre. Com sempre m'ho contradiu tot.
Estic cansada.
Hauria continuat omplint el temps buit cap a un final inevitable, amb una monodia monòtona, un cant fúnebre. Kaddix, recitat en català. Tota jo m'hauria extingit com un llumí. Sense remei. Com qui demana un desig abans de bufar l'espelma en un aniversari. Feia temps que ja el sabia.
M'haurien d'haver tallat a trossets per encabir-me al complet dins d'una bossa de plàstic; plàstic negre on va la brossa que no es recicla. Finalment les mans haurien tingut pols i cap part del meu cos ja no hauria tremolat.
Ell ho hauria explicat sense remordiments. Em pregunto, en té?
Un acudit, una batalleta entre col·legues, després que la seva "amiga" li expliqui tot allò que ell vol escoltar, de gust, solemne i amb els elogis a punt de caramel, a la boca.
Llonze!!
Qui escolta un neci se n'hi torna. Aprenents de ser Déus.
Però tot va ser endebades. La capseta dels recanvis no se'm va obrir la nit anterior i jo, encara sóc viva! Em compraré una fulla ben esmolada i li dedicaré una ofrena.
Qui morirà el 2 de març?