Ness
per en 23 Juliol 2010
1,623 Vistes

No hi havia pressa. Posats a fer, una es podia perdre en el temps sense immutar-se.

En aquell moment, la resta de problemes podien esperar.

La gent asseguda a immediacions seva, van aixecar-se tots a la una...aquests sí que en devien tenir, de pressa! Semblaven alumnes que fugien de l’aula per no fer tard a l’esbarjo. Eren tota una taca blanca sense forma, sense olor. Insípids.

A l’altra punta de les taules enganxades hi quedava algú que formava una perfecta diagonal del tipus Crit de Munch que, jugava amb una cullereta de cafè.

Estava absort. Algun pensament llunyà perdut en les arrels de la ment; algun record inconfessable o simples idees que no fluïen lliurement.

No cridava l’atenció; però sí el de la Nessy... Aquella cullereta li aportava alguna cosa familiar. No era un pinzell ni un llapis, simplement una cullereta nerviosa.

Se’l veia taciturn però, ni fosc ni forçat davant de l’espectador com la figura de Miquel Àngel que Rafael Sanzio pintà en homenatge a un dels genis del seu temps, a l’estança de la Segnatura, del Vaticà. En aquella figura, la perspectiva isomètrica entrava a la vista com un collage enganxat de qualsevol manera. Doncs, a diferència d’aquella representació de Miquel Àngel, la figura era tota blanca. Però no era una taca sinó que estava ben perfilada; el fons, el feia destacar com si fos un relleu en clar-i-obscur.

Estava sol a la Terra. Ningú el podia distreure ni es distreia en res. Era l’equilibri perfecte. La balança emocional, sols que jugava amb una cullereta. Passaven pel seu costat onades humanes com els torns de les antigues fàbriques, bellugadissos com el primer film dels germans Lumière.

Els homes que sempre estudien deixen de parlar. S’adapten al medi. Es tornen muts; igual que certs animals que perden la visió si han de  fer vida sense llum. Són eixuts, secs, esquerps, només diuen allò important per tal d’economitzar les energies, com si les energies fossin el mitjà de vida o de supervivència. “Miquel Àngel” devia ser quelcom així.; de la seva boca només li devia sortir silenci, fins i tot quan parlava animadament.

“Ja m’ho miraré”. I no es va trencar cap got.

Amb un posat sever i amb la cullereta entre els dits, va acomiadar a l’estudianta. A la taceta de cuineta –per no dir, de cafè, de tan petita com era- encara no era buida: què esperava? Feia temps? O simplement,  amb la seva  presència el cafè no s’exhauria, com la bóta de Sant Ferriol? El cafè devia ser fred i li hauria quedat el solatge amarg de la mòlta.  Va obrir un dossier de cartolina ocre i va fullejar per sobre totes les notes parcialment manuscrites; la seva mirada no es clavava enlloc. Ja ho tenia vist. Estava cansat de llegir foteses. La Marta, només li feia el paperet per  treure’n privilegis, però els seus continguts eren tan buits com la cullereta llepada amb la qual els seus dits jugaven.

Com paralitzada per un encanteri, aquella veu tan coneguda, la sorprengué: “Encara no has marxat?”. “El temps passa més a poc a poc, davant del mar; per això, Salvat-Papasseit amava prop del mar”.  Era obvi que no. Desconeixia el temps que havia transcorregut des de que s’havien deixat i va ser, aquesta conversa que havia fet encuriosir l’home de la cullereta que, per primera vegada, havia aixecat el cap.  Hi va haver una presentació de circumstàncies, sense moure’s de lloc i, l’encaixada va esdevenir la Creació. Heus ací!, Mikhael, al Cafè Atara.

 

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.
Talia
flipants els cossos de la Creació de miguel angel......
24 Juliol 2010
Ness
I tant!
24 Juliol 2010