Aquell dia va sentir-se alleujada quan va tancar-li la porta als morros deixant-li la boca plena de paraules sense mastegar i els ulls sortits fora de les òrbites.
Aquell dia, s’havia llevat malament. Havia tingut una bateria de malsons; un darrera de l’altre com les erugues urticants de la Processionària.
S’havien de veure per matar l’assumpte que tan de temps l’havia deixat sense sentits.
A l’altre costat de la porta, per fi! Se sentia lliure.
Al seu voltant s’havia fet el buit. No hi havia ningú o gairebé ningú. Només va poder-hi entrellucar, de reüll, a la Marta, sempre eficient, entrant tot seguit, per amagar-se-li sota la taula: (Els mals costums sempre perduren); si ell hagués estat una dona, la Marta s’hauria amagat sota les faldilles. Per això sabia tants secrets inconfessables i aquell s’havia convertit en un xaiet que li permetia la seva intromissió sense cap problema.
En aquell darrer moment, abans de fugir definitivament i deixar de banda una relació tempestuosa, hauria desitjat cridar a la Marta pel seu veritable nom. Aquesta dona sempre n’havia estat. No sobresortia en res, tan sols necessitava que li ho recordessin, amb favors d’amagat, com n’era de bona...
MORTA!
Lamentablement, ella ja no la va sentir, estava massa enfeinada, llepant-li les ferides...
Ferides?, és Igual!!, ja se les inventaria!
Un cop al carrer, va mirar a una banda i altra per tal de no trobar-se cap cotxe que no la volgués atropellar i, va travessar, sense mirar enrere, per tal d’anar fruir d’una vida plena de sol que se li obria davant seu.