El pis de Iafo havia quedat obsolet després del naixement de la seva filla. A més, la seva dona havia aconseguit feina a un Hospital important del nord del país i calia traslladar-se. Ell, en Mikhail també havia pujat esglaons en la seva professió. En comptes de fer de llepaculs al psiquiatre oficial, ara treballava a l’Hospital universitari de Tel Aviv, recomanat per un antic col·lega de la facultat.
Aquella feina li feia una il·lusió especial i la volia conservar tan com pogués. No era per sempre, també era de contracte -fins que no es jubilés aquell conegut de la facultat. La filla, també la veia d’una manera diferent; com també la seva nova dona. Les concebia com una mena d’inversió de futur. La Ludmila, en canvi, era un pou sense fons. Un pou de misèria del qual ell en va fugir quan va aconseguir bitllet cap a l’estranger. Volia desfer-se del passat tal com una serp es desprèn de la pell vella.
En moments d’impàs quan no sabia a què dedicar-se, en comptes de llegir llibres, feia cartes. Cartes per mirar d’explicar a la seva dona de Riazan que es treiés del cap això dels diners. Que intentés trobar un altre home o en els pitjors dels casos que mirés de sobreviure com pogués fent feines decentment remunerades. Aquell matrimoni estava pensat per distreure en Mikhail de la Tamara i la Ludmila de n’Andrei. Per res més. Ell continuava fascinat per aquella donassa de caràcter fort i immensament tendra al llit. Madura. Amb la dona de Tel Aviv, la infermera, tenia un perfil bastant semblant a la seva antiga amant, potser per això es va deixar engrescar per aquella dolçor que li acaronava els polsos mentre dormia, pensarós, a les seves cuixes.
Semblava Beethoven amb tants esborranys fets i cap d’enviat. Era una persona tan llonze que no tenia collons per dir-li les coses clares. No feia allò que predicava als seus pacients –pobres pacients!-: Val més posar-se vermell un sol cop que groc moltes vegades.
"Hola Mikhail. L’Irina ha deixat els estudis. A més de ser massa cars per les nostres butxaques són inútils pel futur que els espera. La màfia hipoteca la seva joventut. Vàries noies de l’edat de l’Irina van ser temptades amb sous elevadíssims a Europa i han tornat dintre de fèretres, amb la cara desfigurada i violades. Aquest és el futur per a les noies d’avui. Per què llençar els diners? A la Tamara li va molt bé el negoci d’haver-se casat amb el teu germà. Tant que va fer-me una donació econòmica inesperada. La nena treballa als vespres en una barra d’un Pub musical –almenys té una mica de diners per comprar-se roba-. Volien noies ben plantades, deia l’anunci –es veu que la bellesa atrau la clientel·la...-. Ara estic fent un curs per aprendre a brodar, diuen que els turistes aprecien la costura tradicional russa. El curs és gratuït i el paga una organització benèfica privada –pots comptar, la màfia!-. No cal que et preocupis per nosaltres, de fet no ho has fet mai... A reveure, Ludmila".
Què li havia de dir? Ella mateixa havia fet el primer pas per deixar morta la relació. Amb les seves respostes d’informe mèdic, també. Encara no entenia perquè ella li contestava les cartes, una altra dona l’hauria enviat a la merda! Reia per sota el nas, malèvolament. Potser era per què encara l’importava?
Aquella carta era massa positiva. No podia ser que una llar tacada per la desgràcia, de cop i volta, fos pròspera. Bé que era cert que moltes noies queien en xarxes de prostitució forçada, a Israel mateix sense no anar més lluny. Que si no tens padrins o véns recomanat de feina, poca. Però allò de la bellesa i el Pub musical no calia ser gaire tonto per saber que es tractava d’un eufemisme de prostitució. Una barra d’un Pub? Si no era en local Streaptess... Un somriure de murri més... ja no enviaria cap més carta.
