login
Inicia sessió

register
Registra't

Aigua

Qüestió de boles

Allò no era el que s’havia imaginat na Judith. Una habitació petita, molt ben decorada, amb un llum de taula de base bombada i un pàmpol de molt mal gust. Rosa! Les parets eren d’una tonalitat grogosa clara amb uns sortints, de color caqui que evocaven l’uniforme anhelat...”Ara hauria d’estar fent cua per allistar-se de voluntària a l’exèrcit –però, on?-“. On anava? Al seu cap només hi havia un munt de preguntes que de moment no podia respondre perquè semblava com si li haguessin fet el buit de tots els records...

Estava asseguda al llit incòmode, això sí! Amb els braços plegats intentant fer lloc a tanta sorpresa.

Va entrar una infermera que semblava preocupada —no havien trobat la mare?— i, per despistar la curiositat de la pacient enigmàtica, li digué:

- No vols que t’engegui el televisor?, així no estaràs tan sola...

- No. A la televisió fan mala programació! I encara més durant el Xabbat...

Na Judith n’havia dit una, sense pensar-s’ho, de molt important. El 6 d’Elul era Iom Hameix. Iom Hameix o dijous, és el cap de setmana jueu, és a dir, un divendres per als cristians. Els divendres, doncs, les institucions ja no fan horari normal; tot el que es vol fer, s’ha de fer abans de la vigília del Xabbat. Malgrat molta gent no consagri el Xabbat, l’Estat es posa les piles per tal de no contrariar l’estament religiós perquè disposa de molta força de pressió popular!

- Saps quin dia és avui? —li va demanar l’infermera, tota sorpresa.

- 6 d’Elul?

- Ho preguntes?

Aquella infermera la va deixar amb l’interrogant a la pensa i va sortit esperitada a la recerca del Doctor Ibrahim. Havia donat senyals de recuperació de memòria! Tímids, això sí.

Tot seguit, va entrar una altra infermera.

- Sóc la Doctora Misgueret.

- Només parlo amb el Dr. Ibrahim —sabia perfectament que Ibrahim estava molt enfeinat cercant la seva localització familiar i no tenia temps per fer-la petar.

- Has dit una cosa molt important...

- Jo no veig que ho sigui pas.

- Vols dir? Estàs recuperant la memòria. Et fa molta falta recuperar-la, sobretot si et vols allistar a l’exèrcit. Un soldat sense memòria no és un bon combatent.

- Ets psiquiatre?

- No t’agraden els psiquiatres?

- No. Et fan parar boig. Massa preguntes estúpides.

- No. No sóc psiquiatre, sóc neuròloga.

- Ah.

- Mira, Judith, necessites aclarir-te les idees i no pots estar tan capficada. T’encenc el televisor per què et distreguis. Abans que comenci el Xabbat, ja ens veurem.

- Ja t’he dit que jo només parlaria amb el Dr. Ibrahim.

- El Dr. Ibrahim és de confessió musulmana i demà, vigília del Xabbat, no hi serà. I, per si no ho sabies, durant el Xabbat, si no hi ha una urgència important, no hi ha els metges titulars. Us veureu Iom Ehad. Bé, i jo passaré demà tant si t’agrada com no.

I na Judith ho havia encertat. A la televisió havien de fer un Western. Un pal enorme de passar, on tots els col·legues eren amigos.

Era una pel·lícula antiga. D’aquelles on no hi havia petons de veritat com els de la Reina d’Àfrica, amb Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn. Era una de tantes on sortia el John Wayne fent de vaquer solitari i Justicier a favor de la Veritat enfront els dolents, cacics de sempre, normalment mexicans, els amigos que per ben poc et traïen. Era versió original.

Aquells carrers, si se’n podien dir carrers perquè només era una gran avinguda, empolsinada, de fang vermellós, ple de brutícia, amb abeuradors pels cavalls fatigats i banyeres improvisades pels morts i ferits que s’hi deixaven caure després d’un duel. Amb les botigues imprescindibles: Saloon amb les putes, la taverna i els whiskys de garrafa, tot atrotinat que s’esquinçava amb les baralles; la botiga –els súpers de l’època- i la presó. Tot eren males mirades. Males cares, sol d’estiu turmentat. Oye, forastero, me voy a quedar con tu cara!. “Quina gràcia —pensava na Judith— devien ser molt fisonomistes...” perquè ella tots els veia igual.

Al final, la son va poder més que no pas l’argument avorrit del film.

Es va adormir i es va deixar portar....

Unes boletes petites, dibuixades, blanques dintre un laberint de forma abstracta. Una mena de conducte, un tub ample enganxat en un full de paper. Tantes vegades hi havia jugat de petita...ella les pintava de colors diferents que ressaltaven dins un fons blanc.

Al principi, tot era blanc, però la foscor ho envoltava: era el llapis amb que dibuixava les formes. Era la por. De lluny semblava la pell d’un rèptil, escamosa! Abans tots eren rèptils, li havien dit a l’escola, però l’evolució ens havia dut l’aparença d’humans. I si miréssim al microscopi, ens trobaríem amb grànuls escamosos, de l’antiga pell.... la sang. Allà hi havia molts colors, tots els colors amb que de petita pintava les boletes que encabia en aquella no-forma. Els eritròcits eren vermells: aquests duien el ferro i l’oxigen. La vida la treien i posaven amb molta rapidesa. Llavors hi havia el plasma que era groc. Una mena de moc saludable. Les plaquetes, els maons, eren roses però no feien olor. Els guardians, eren blancs, però mai no els havia vist al natural: les fotos els veia color salmó o tintats de violeta. I alguns macròfags, eren d’un blau elèctric. No n’hi havia de verds. I els antígens, els dolents, eren castanys. Ja podia pintar la vida. Asseguda a terra, al pati interior, envoltat de murs alts que no deixaven veure el carrer empedrat del barri antic de Jerusalem. Va veure de lluny la Misgueret aquella, alta com una xemeneia desafiant que s’obria pas davant d’ella. “No recordes qui sóc? Doncs ho hauries de saber!...”. Amb prou feines sabia on anava i ara, aquesta volia que sabés qui era! Era una infermera amb molt mala llet que es feia passar per doctora. Tot li va semblar que rodava. Les boles es feien grans i més grans i es discutien de valent. La pell li bullia i suava. El rèptil ressuscitava i ara li semblava un dragó de Comodo que avançava cap a ella. “No t’acostis”, cridava. No li feien por els rèptils però aquesta vegada ja no ho podria dir. Un limfòcit —dels que li havien ensenyat al microscopi en una de les visites que va fer a un laboratori clínic, al darrer curs de batxillerat— era un immens cowboy amb gavardina blanca que discutia en espanyol amb un pobre desconegut. Me voy a quedar con tu cara, amigo... i aquell pobre desgraciat, escarransit, no era més que un limfòcit acabat de néixer i no coneixia ningú. Era un limfòcit al qual, d’aquí uns dies, li canviarien el seu rol normal. Es convertiria en dolent...

Però ell això no ho sabia. L’altre, en canvi, tenia memòria i, si el tornava a veure perdut, se’l menjaria. Però aquella bola indefensa tenia molt bona oïda i no se li escapava res de tota l’habitació...Ibrahim se la mirava amb preocupació i Misgueret es fregava les mans. La seva memòria depenia d’unes boles.

Comentaris (0)11-05-2011 19:57:396 ELUL

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: