M'ho ha arreglat amb poca estona.
Jo creia que hi hauria de tornar a cercar les peces.
He arribat que tocaven les 16:00 en punt al Passeig Comte d'Ègara. Fins i tot he fet el ronsa per tal de no esperar-me a fora. No.
La Dolors i l'Àngels ja estaven al peu del canó i, qui no havia arribat era l'Home. D'entrada, el Jordi, es veu que els dijous no ve, i qui he hagut de tractar ha estat amb el Roger. Cap problema!!!!
Després de canviar-se de roba de carrer a bata blanca, ha aparegut somrient.
-Au va, vine...
Després de explicar-li els problemes ha baixat al mini taller i a 16:30 jo sortia direcció cap a l'Estació del Nord, tal com diuen els terrassencs, de l'estació de la Renfe, al capdamunt del carrer de Mas Adei, passant primer pel Carrer de Sant Antoni -que fa cantonada amb la Plaça Dr. Robert, allà on hi ha la Mútua de Terrassa.
Com sempre em sol passar els comiats se'm fan de difícil triar. Sempre hi ha el dubte d'encaixar la mà o de fer un petó. En Roger ha preferit un petó a cada galta, d'una manera ben normal. Ha valgut la pena ja que m'ha deixat un bon regust que he anat assaborint fins al final del carrer de Sant Antoni....
Allà m'ha passat un fet que ha canviat la resta del trajecte.
Un noi vestit de manera elegant que girava des del carreró on hi ha les esglesioles pre-romàniques, amb americana i pantalons grisos, camisa blanca i corbata rosa m'ha passat arran meu. L'ARNA? El cabell, la barba, els llavis molsuts i les ulleres -amb muntura negra i no grisa- eren clavats al que jo vaig veure feia 2 setmanes. Anava mudat, sense disfresses afegides ni complements de comèdia més adients a les visites mèdiques per tal de treure ferro i fer-se més informal, més proper.
Aquesta vegada portava una cartera negra i anava a la seva bola com jo, habitants de dos mons totalment allunyats. Anava de pressa. Anàvem de pressa...
M'he quedat garratibada. M'he aturat per fitar-lo d'esquena, per saber on anava, on girava - el Carrer de Joaquim de Paz, diria que hi ha quelcom relacionat amb la Mútua (?)-. Se'l veia més ample d'espatlles, més gros, més gran, més alt i ell és més aviat menudet, escanyolit....
En un moment determinat, m'ha sortit la possibilitat de cridar-lo des de la lluny -i si no era ell, un préssec immens hauria caigut sobre meu...- Un Ca******* lleu m'ha sortit de boca però la timidesa me l'ha ofegat.
El dubte hi era igualment. I sempre hi serà perquè desconec si mai no el tornaré a veure. Era ell?
D'una alegria de galtes Histamíniques he passat a una tristesa punyent. Si en realitat era ell, m'havia decebut. Aquell noi proper, alegre i desenfadat era en realitat, tibat i antipàtic. Malgrat el préssec que hagués pogut fer, una dona que esperava l'autobús de la Línia 1 que va a l'Hospital (de Terrassa), ha presenciat la meva sorpresa...ell hauria pogut girar-se i mirar-me de dalt a baix per si em reconeixia, tal com hauria fet jo si hagués disposat de més temps. I llavors li hauria preguntat: Tu ets qui em penso que ets?
Però no. Tenia pressa....
El destí, aquesta vegada sí que m'ha passat arran i no s'ha aturat.