Estimat Mikhail.
No entenc que no tinguis temps per dedicar-me quatre ratlles.
Ja sé, ja sé, tens molta feina amb això de convalidar tantes assignatures per poder exercir com a Psiquiatre, però una cosa no treu l’altra. Quatre ratlles només són quatre ratlles. No sé si et trobes bé, si vius en un forat o si menges bé..
Encara recordo, els plats que et feia, copiats de la mare i d’altres, posats de la meva part, inventats. Mai et queixaves de res però sé de debò que vas marxar de mi, perquè no t’hi senties còmode. I per això et vas casar amb mi? Per poder-me retreure quant infeliç eres!
Fa cinc anys que vas anar-te’n i encara és hora que em passis alguna mensualitat. Tothom ho fa. L’Ivan Erikovich va emigrar a França i malgrat no tingui res per posar-se a la boca, li envia diners a la seva dona. Des de quan has fet el mateix? Només em véns amb mentides i fugides d’estudi. Aquest silenci forma part de la manera particular d’esquivar la teva responsabilitat!? Sóc la riota de tot Riazan. Tothom sap que ma mare et va persuadir que et casessis amb mi per allunyar-me del meu padrastre, és a dir, del teu germà! Quin porc és n’Andrei! I és encara, quan em veu passar pel carrer, tota atrotinada per la roba que m’haig de sargir perquè no tinc diners per comprar-me allò més indispensable, em repassa de dalt a baix. Si estic fent cua amb el cupó de racionament, se m’enganxa per darrera i em rebrega tota com si de fet, no tingués marit. I de fet no n’he tingut mai cap. La mare em va fer casar amb tu per poder estar sense cap competència femenina a prop del teu germà, un militar adinerat. Tu, un desgraciat, que no vas saber fer mai la teva feina i no tenies on caure mort, no et volia ningú i per això, vas decidir emigrar ben lluny, allà on ningú pogués conèixer la veritable persona que eres!
La nena ja ha començat anar a l’escola. Almenys allà té un parell d’àpats assegurats els dies lectius. L’altra cosa, són els dies que no pot anar-hi per la gran quantitat de neu que hi ha acumulada al camí. Encara em ressonen les míseres paraules que em vas etzibar en la darrera carta: “Doncs, posa-li calçat!”, quin, et pregunto? Potser hauria de robar els diners per poder-los-hi comprar...Encara no recordes, que la mare em va treure de l’escola perquè l’ajudés a preparar el casament i quan es va instal·lar, se’m va treure de sobre amb l’excusa de les grapes del teu germà! Potser no saps, que mentre encara no eren casats, el teu estimat germà em va violar. Saps quants anys tenia jo? 12, 12 anys.!! Encara t’agrada ma mare? Doncs has de saber que quan l’Andrei no fa nit a casa, ella va al llit amb altres homes. Tu mai vas ser el seu amant predilecte. A tots els ho diu! “Ho fas tan bé, que ho repetiria fins que el món s’acabés”. Aquesta és la lletania que els diu un cop han consumat l’acte... la teva estimada amant té de tot, més del que realment necessita. La quincalla me la dóna a mi. Els té tan domats que fent el ploricó, de la pobra esposa sola, s’ha fet d’or amb els pagaments i propines a canvi de sexe i, tu no vas ser pas diferent. A tu, et deixa per terra davant dels altres. Com m’agradaria que ho poguessis sentir amb les teves orelles , sense intermediaris com jo.
Au sí, ara ja podràs llençar aquesta carta perquè quan et venten les veritats com aquesta no les vols saber.
Sempre teva, Ludmila.