Enyoro els dies secs de tardor en que el cel és blau picant i el sol, blanc com una làmpada fluorescent. Però res és tal com jo ho voldria: Agost, amb una calor empalagosa, sufocant i humida que buida el Viure.
Al cel només hi havia un vel de núvols prims que feien ombra passatgera a un sol massa radiant. Si la calor no m’hagués fiblat l’ànima, hauria ben dit, com la nota inicial i colpidora de la Fantasia-Impromptu, que per uns moments, érem a la tardor plàcida i tranquil·la que sempre m'enamora i m'inspira.
Tardor, fresca i massa cops, violenta per les estrebades de calor...
Els suïcides l’esperen sempre per abraonar-s’hi; Els matins són serens i l’aire alegra els cors marcits i, als vespres vermells, es tallen les venes.
I als dies plorosos, en el qual la rosada llepa les branques obagues de l’alta muntanya, cauen els cossos, -lliures!.
Tardor embriagadora, suprimeix-me el pesar del novembre i permetre’m escoltar, infinita, l’Ària Primera.